Minicontes de la llàntia (2) Capítol II

El sol ja era gairebé a la posta i tot indicava que hauria d’esperar a l’endemà per acabar de recórrer la casa. Em vaig preguntar si encara devia funcionar aquella andròmina. La vaig agafar -amb poca fe- i vaig notar que encara tenia líquid. En encendre-la, va escampar una olor lleugerament rància, però cal reconèixer que il·luminava prou bé. Animada per aquest petit èxit vaig pujar les escales de fusta. Els graons rondinaven mandrosos a cada pas que hi feia.

L’habitació gran tenia la porta entreoberta. La vaig empènyer amb força perquè les frontisses eren força rovellades i vaig quedar plena de serradures; era ben corcada. Si no fos per l’olor de resclosit, hauria dit que no havia passat el temps perquè cada moble era en el mateix lloc on el recordava: el llit de capçal de fusta negra, les tauletes de nit amb el sobre de marbre rosat,  l’armari de tres portes que em feia tanta por quan era menuda. Fins i tot a sobre de la imponent calaixera encara hi havia la fotografia del rebesavi.

M’hi vaig atansar per veure millor aquella imatge que sempre m’havia captivat. Era de cos sencer i es notava que s’havia mudat força per anar a cal retratista: duia pantalons de pinces, l’americana descordada i una armilla de la qual penjava discretament la cadeneta d’un rellotge; els cabells rossos estaven perfectament pentinats amb molta brillantina; tenia la mà esquerra a la butxaca i la mà dreta recolzada en el respatller d’una cadira molt barroca. Es coneix que era el posat de moda.

Em vaig adonar que mai no l’havia mirat de tant a prop; els records que en tenia eren de l’època en què els meus ulls tot just arribaven a l’altura del calaix de dalt. Va ser llavors quan em vaig adonar de la dedicatòria francament estranya que s’hi llegia: “Guarda’m sempre en el teu cor, tres passes davant meu”. Que n’era de sibil·lí el rebesavi! En voler tocar-lo em vaig adonar que una aranya de cul gros i potes curtes -aquelles que em fan tant de fàstic- havia fet el niu allí mateix i l’ensurt em va fer donar un bot cap a enrere tan brusc que vaig trencar una fusta podrida del terra. Llavors, en atansar el llum per veure la trencadissa va ser quan ho vaig entendre.

Dimecres l’acabo, ho prometo! També prometo que és la darrera vegada que publico un trosset de conte sense saber com acabarà. Oh, quin patiment! (per cert, Maria, si m’has tornat a llegir el pensament, tu fes mutis, eh, sobretot mutis! 😉 )

Anuncis

10 Responses to Minicontes de la llàntia (2) Capítol II

  1. Kuka ha dit:

    Montse, que heu tret el dia tu i en Miki per portar-me de passeig!? Amb ell, he anat a la catedral de Roda de Isábena i, amb tu, a una casa a Aguinaliu. =:o) Curiositat: tres passes davant meu!? I com queda Camus!? “No camines detrás de mí, puedo no guiarte. No andes delante de mi, puedo no seguirte. Simplemente camina a mi lado y sé mi amigo.”

    • Montse ha dit:

      Ejem, evidentment, ens hem conxorxat i hem dit: avui toca rememorar la Ribagorça 🙂

      Pobret, quan el rebesavi va marxar (el van fer marxar) a Cuba, els existencialistes encara no havien nascut i potser aquestes passes no són tan metafòriques com tot això…

      • MadeByMiki ha dit:

        Ja ens han enxampat Montse!

        Quina angunia que em fan les aranyes, a veure com segueix la història…

      • Montse ha dit:

        Brrrrr, si alguna vegada escric un conte terrorífic, serà farcit d’aranyes. Faig feix de gairebé qualsevol bestiola: he amanyagat gossos que eren més grans que jo, he aconseguit que ocells esquerps mengessin de la meva mà, he ensinistrat hamsters i he tocat serps, però és veure una aranya i tota la meva serenitat se’n va en orris. No hi puc fer més 😦

  2. Tomàs ha dit:

    Estic perdut en algun lloc entre el Capítol I i II.

    M’has fet recordar una tauleta fantàstica que la meva àvia tenia a la seva habitació amb 3 miralls i un sobre de marbre rosa. L’armari era de fusta molt fosca. Imagino que no és casualitat i que en un moment determinat seria del més normal.

    • Montse ha dit:

      Perdut? Mmmm, potser el que passa és que he deixat massa dies entre un capítol i l’altre. Espera’t a dimecres i ja veuràs què és perdre’s de debó. 😉

      Els mobles antics són fantàstics. He aprofitat records dels que hi havia a casa dels avis, d’aquella època en què passaven de pares a fills (encara que allò d’heretar el llit en què havia mort X sempre m’ha provocat una certa aprensió). Eren mobles contundents, foscos, amb calaixos pesats i plens d’història.

      Quina gràcia que la taula de què parles també tingués el marbre amb vetes rosades; sí, devia ser la moda d’aquella època.

  3. Reflexionem-hi ha dit:

    Haha, jo cap a la gàbia!

    No pateixis, aquest cop no diré res… més que res perquè no sé cap on vas!

  4. Quadern de mots ha dit:

    Dons a mi m’ha recordat una fotografia grogosa que tinc dels meus avis, si de l’avi que va anar a Cuba. L’avia asseguda a la cadira, faldilla llarga i cabell recollit amb monyo. L’avi, recolzant la mà a la cadira, vestit com tu l’has descrit, però amb bigoti. Un bigoti, generós, d’aquells que es deixen cargolar.
    A mi les aranyes no em far res, els únics animals que no suporto són les rates, de qualsevol mida o color.
    Aquesta “poca fe”, anem malament.
    Fins aviat.

    • Montse ha dit:

      En aquella època, fer-se retratar devia ser tot un cerimonial. A més a més és molt curiós perquè he vist fotos de la mateixa època fetes a Barcelona i a Almeria i la composició és idèntica: roba de mudar, rellotge de butxaca, posat seriós, la mà recolzada en un moble. Ni tan sols les criatures reien quan els feien una foto, vestidets de blanc immaculat i aquell pentinat en forma de cresta (òndia, com se’n deia? quiquiriquic?)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: