Minicontes de la llàntia (1)

Era un matí d’hivern agradablement assolellat. Malgrat ser dia feiner jo era a casa convalescent i vaig pensar d’aprofitar aquesta circumstància per baixar a la platja i fer una passejada. M’aniria bé. M’agrada la platja a l’hivern, potser pel que no hi trobo: gent.

Em vaig descalçar per poder-me mullar els peus en la línia de rompent; l’aigua estava tranquil·la, però francament gelada. No hi feia res; aquella sensació gairebé dolorosa que m’encarcarava els turmells m’ajudava a recordar que encara era viva. Vaig començar a caminar amb els ulls mig aclucats, el sol de cara i el mar ple de lluentons.

Tot d’una, vaig ensopegar amb una cosa metàl·lica que sobresortia lleugerament de la sorra. Em vaig ajupir encuriosida; era una llàntia molt bonica, com la dels contes de l’Al·ladí. Vaig mirar a dreta i esquerra i en veure que no hi havia ningú més no vaig poder evitar la pallassada de fregar-la amb la màniga perquè en sortís el geni que havia de complir tots els meus desitjos.

El somriure que se’m dibuixava a la cara, fruit de la criaturada que estava fent, se’m va glaçar quan aquella andròmina va començar a vibrar i a treure fum de color verd, del mateix to que em va quedar la cara quan vaig veure aparèixer un geni de tres metres d’alçada, carregat d’anells, amb armilla de seda i babutxes recargolades. Mestressa de la llàntia -em va dir- sóc aquí per concedir-te un desig; digues què vols i et serà donat.

Davant d’aquella aterridora imatge (i també aterradora, perquè de l’ensurt vaig caure de cul), no vaig gosar discutir si els desitjos n’eren tres o un. No era el cas. Així doncs, em vaig concentrar a cavil·lar quin podia ser el meu premi. No negaré que el primer que em va venir al cap van ser els calerons, però vaig pensar que el materialisme és una trampa. Després vaig pensar en la salut, però em va semblar un malbaratament perquè ja estava gairebé curada. Finalment, tradicional que sóc, vaig pensar en l’amor, però viure de l’aire del cel no m’acabava de fer el pes.

Mentre rumiava i rumiava davant d’aquell geni malcarat que s’estava impacientant per minuts, de la meva boca només sortia un “no sé… ai… és que no sé… és que… no sé… de debò, no sé…” i vet aquí que de sobte el paio de les babutxes va dir: desig concedit! I van desaparèixer ell, el fum i la llàntia.

Val a dir que a partir d’aquell dia vaig ser la persona més feliç del planeta. Canvi climàtic, guerres, euribor, atur, violència, nord, sud, desequilibris, injustícies… no, no res, jo no sé, NO SÉ. I com que només em va concedir un desig crec que venia amb un bonus track: ni m’importa.

Té gràcia, perquè mentre li donava voltes a si la felicitat va lligada a la ignorància i si es pot aplicar la propietat commutativa en aquests dos conceptes, he ensopegat una entrevista en La Vanguardia (sense accent obert, encara) d’algú que ho té més clar que jo: una entrevista a l’humorista Angel Romero Godoy en què cita el filòsof Schopenhauer: “només els estúpids són totalment feliços”. Valoreu-ho valtros mateixos (és que jo… no ho sé 😉 )

Anuncis

15 Responses to Minicontes de la llàntia (1)

  1. Pons ha dit:

    on dius que vas deixar la llàntia?

  2. Reflexionem-hi ha dit:

    Haha, m’encanta! Jo només sé que no sé res!
    Sí, i tant, la ignorància comporta una felicitat estranya, pel que fa a aquests temes tan trascendents, però et condemna a haver-te de divertir amb el programa de l’Ana Rosa Quintana i…això és felicitat???

  3. Kuka ha dit:

    Fantàstic! Començant per m’agrada potser pel que no hi trobo i acabant per no sé, ni m’importa. Fantàstic!

  4. Tomàs ha dit:

    Bé, li he donat voltes i no sé pas com pot continuar tot això. Cap a on portaràs el tema?

    Podries tenir el detall d’avançar-m’ho en un correus.

    Si em trobés en la situació de poder demanar un desig com el que proposes, crec que demanaria salut i diners per aquest ordre.

    Nota 1: m’ha agradat com l’has redactat i les paraules escollides. Pel que fa a la història no sé per on ens portaràs.

    Nota 2: He vist el vídeo d’en Godoy que hi ha al teu enllaç i com sempre, està esplèndid, simpàtic i lúcid.

    Nota 3: No crec que la propietat commutativa sigui aplicable. Crec sincerament que es poden assolir moments de felicitat en els quals la ignorància no és present en cap de les seves múltiples cares.

    Nota 4: Estic esgotat de portar-me bé. Estic recuperant terreny?

    • Montse ha dit:

      Ai, perdó. Potser el títol ha induït a confusió. Aquesta història no continua, s’acaba amb aquest final… “feliç”. El que passa és que mentre rumiava i li donava voltes als genis i a les llànties se’m van ocòrrer més alternatives i vaig pensar de numerar-ho per si de cas més endavant en faig algun d’altre.

      Nota 1: Gràcies. Doncs això que dèiem “vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat”.

      Nota 2: Sí, les entrades a aquests espectacles haurien de receptar-les la Seguretat Social (curen més i millor que les aspirines).

      Nota 3: Absolutament d’acord (No m’ho puc creure. Eureka!)

      Nota 4: T’esgotes de seguida. No, no has recuperat terreny, però has frenat considerablement la caiguda lliure.

      • Tomàs ha dit:

        Quina decepció. Com el Barça, moltes ocasions i pocs gols!

      • Montse ha dit:

        Com el Barça? Mmmm… això, per fer pena i anar de víctima per la vida no és, oi?

        Recordes el post de l’arqueòleg en què parlava de les tipologies de comentaristes? (el talifan, l’ocasional, el troll…). Em sembla que podem patentar una nova modalitat: el Pimpinela (a batussa per post!)

  5. Jaume ha dit:

    ohhhh! es va perdre el comnentari que et vaig deixar! Em pensava que l’havia somniat!

    • Montse ha dit:

      Un comentari perdut en el ciberespai? Això és molt injust: trobar un comentari em fa més il·lusió que trobar un erol de rovellons! El senyor WordPress em té mania 😦

      Que desaparegui el geni, la llàntia i el fum… pssss, però que desaparegui un comentari!

  6. Sens dubte no hi ha persones més feliç que l’ignorant! A voltes els envejo!! Bon conte!

  7. […] Ai, no ho sé! -I immediatament es va mossegar els llavis. Crec que ja sé quin bloc havia llegit aquell pollastre- Bé, potser… vull riqueses. Sí, això mateix: vull tenir un […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: