A Betlem! (1)

Els monarques que menaven camells se sentien orgullosos d’haver arribat al seu destí seguint únicament les indicacions de l’estel. No els va caler preguntar el camí a ningú perquè els seus designis estaven escrits pels profetes.

Quan marxaren després d’haver entregat els presents, en Melcior va comentar als seus companys que de fet no esperava trobar l’enviat envoltat de germans, en Baltasar va confessar que, si més no, pensava que hauria estat el primogènit i en Gaspar va dir que el que l’havia sorprès més era que el Messies fos nena.

Anuncis

10 Responses to A Betlem! (1)

  1. montsellado ha dit:

    Vet aquí que sento la necessitat de justificar aquesta entrada: hi ha un gènere vell que per a mi és nou: el microconte (o microrelat o vés a saber què). De contes curtets ja n’he provat de fer algun, però això és una altra cosa i em venia de gust fer el tastet… ja veurem si em surten microrelats o macrobunyols… tampoc no tinc gaire clar si riureu amb o de mi (i és aquí on agraeixo profundament l’anonimat que dóna la cuereta), però si aconsegueixo que rigueu (“amb” o “de”, tant se m’enfot*) em sentiré feliç :D. Ànim i paciència!, darrere d’aquest en vénen uns quants més.

    *Nota per si passa per aquí l’Àlex (cosa que dubto): tant se me’n fot / tant se’m fot / tant se m’enfot (tria l’escaient ;-)).

  2. Tomàs ha dit:

    Hola. No domino l’art del microrelat. No sé si tindria aquesta capacitat de síntesi i d’ordre en les paraules.

    Escollir la millor opció i situar-la a la seva justa posició.

    Has aconseguit quasi bé un Nanorelat.

    És allò de: “lo bue si bre do ve bue”
    Nota: m’ha agradat el conte que trenca tants esquemes. La nena podria, a més, tenir aparença asiàtica?

    • montsellado ha dit:

      La veritat és que resulta força més complicat fer un relat curt que un de llarg. Hi ha qui (parlo de professionals, eh!) és capaç de fer autèntiques obres d’art amb ben poques paraules. En tot cas, resulta divertit intentar-ho.

      Mmm, aparença asiàtica… bona idea, ja posats a errar el camí, errem-lo bé, oi? És clar que potser no anaven errats… 🙂

  3. madebymiki ha dit:

    Bonic, molt bonic, subtil i amb missatge. M’ha agradat llegir-lo.

    • montsellado ha dit:

      Moltes gràcies! M’animes molt perquè has dit les paraules exactes que li calen a un text d’aquest tipus. Ep, ara que m’hi fixo, has fet el comentari seguint la filosofia d’un microconte… que has escrit mai una cosa així?

  4. Jaume ha dit:

    Superant-te com sempre. Passejo la gossa pensant-hi amb el repte que em vas plantejar. Vaig massa saturat, però si no em passes al davant amb la idea, prometo que ho intentaré.

    • montsellado ha dit:

      Calla, calla, que em sembla que li he fet tantes revisions que del primer text que vaig escriure només en queden les cinc primeres paraules.

      Tinc més “A Betlem!” preparats, però crec que encara que els vagi penjant no implicarà passar al davant de res (les possibilitats són infinites!).

      Mentre passeges la gossa? Jo faig pluja d’idees mentre faig dissabte… Ai, algun dia prendrem mal! 😀

  5. Reflexionem-hi ha dit:

    Ah, ja deia jo! Esperava el següent “A Betlem!” per comentari i va i em parles de cadires buides!! Jo no puc fer un microrrelat… tampoc no ho he provat mai, eh, però em fa tanta mandra pensar tant! I sempre queda tot tan obert!

    Coneixes el del Dinosaure? (http://primaveradesfred.wordpress.com/2010/12/07/tolls-daigua/)

    • montsellado ha dit:

      Sí, em sembla que és un dels que va exposar en Joan Pinyol quan va venir a fer la xerrada. Ara, el que em va fer molta gràcia és el de l’Ecosistema:
      El día de mi cumpleaños, mi sobrina me regaló un bonsái y un libro de instrucciones para cuidarlo. Coloqué el bonsái en la galería, con los demás tiestos, y conseguí que floreciese. En otoño aparecieron entre la tierra unos diminutos insectos blancos, pero no parecían perjudicar al bonsái. En primavera, una mañana, a la hora de regar, me pareció vislumbrar algo que revoloteaba entre las hojitas. Con paciencia y una lupa, acabé descubriendo que se trataba de un pájaro minúsculo. En poco tiempo el bonsái se llenó de pájaros que se alimentaban de los insectos. A finales de verano, escondida entre las raíces del bonsái, encontré una mujercita desnuda. Espiándola con sigilo, supe que comía los huevos de los nidos. Ahora vivo con ella, y hemos ideado el modo de cazar a los pájaros. Al parecer, nadie en casa sabe donde estoy. Mi sobrina, muy triste por mi ausencia, cuida mis plantas como un homenaje al desaparecido. En uno de los otros tiestos, a lo lejos, hoy me ha parecido ver la figura de un mamut.

      De debó que no t’animes a fer un microconte? Au, va, dona, sispli…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: