El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 3 de 4

VEURE EL CAPÍTOL I   /   VEURE EL CAPÍTOL II

Que quedi clar: ni sóc un assassí psicòpata ni sóc vegetarià. Que quedi clar també que si tinc gana i detecto una presa no miro prim. Ara bé, que quedi clar que encara que vosaltres no treballeu en cap escorxador això no us fa ser menys carnívors… o potser penseu que les llonzes creixen en els arbres? I per acabar les meves reivindicacions, que quedi clar que nosaltres, els llops, envers els quals les persones sentiu rebuig i fascinació alhora, som menys culpables de morts humanes (més de 30 anys de la darrera) que els nostres cosins els gossos.

Però centrem-nos en l’incident. Recordo aquell matí perfectament. Feia dos dies que no menjava res i les potes em tremolaven de gana. El darrer àpat havia estat un conill despistat, i dic despistat perquè si hagués estat atent m’hauria sentit arribar per culpa de la remor que feien els meus famolencs budells. Estava ajagut vora la soca d’un roure, pensant en la meva estimada lloba, quan tot d’una un estol d’ocells va arrencar el vol esporuguit. Vaig adreçar les orelles. Era la caputxeta que venia cantant i desafinant pel camí.

Segons el conte se suposa que m’hi vaig acostar per fer petar la xerrada i ensarronar-la, i ella innocentment em va donar taba i em va dir que l’àvia vivia a la masia de can Bruguerola i vam fer una juguesca per veure qui hi arribava abans… Algú s’ha begut l’enteniment, oi? En realitat no calia que m’expliqués res: sabia perfectament d’on venia i on anava, de quin poble era i en quina masia vivia la iaia. Els llops vivim entre les ombres del bosc. Els llops som una ombra en el bosc. Tot ho veiem. Tot ho sabem.

No tenia cap intenció d’atacar-la. L’olor dels humans em produeix rebuig i sé que cada vegada que tenim una topada hi ha conseqüències desastroses, especialment per als meus. Però aquell dia tenia una gana que em va fer perdre tota la prudència i, per acabar d’adobar-ho, del cistell sortia una flairona de mandonguilles amb tomàquet que cada vegada que hi penso em ve salivera. Així doncs, em vaig avançar una mica i vaig parar l’emboscada en un revolt del camí.

Tot va anar molt ràpid. De seguida que la vaig veure entre els arbres saltironant i cantant amb aquella capa vermella, vermella com la sang, em vaig preparar i aprofitant l’esglai que va tenir en veure’m li vaig saltar al damunt. Va callar en sec. No va cridar. No es va vellugar. Fins i tot va deixar de respirar. El bosc sencer va restar en suspens, silenciós, congelat, expectant. Només dues figures immòbils sobre la neu i la bafarada del meu alé gelant-se en el seu rostre.

I dos minuts. Mecàsum el rellotge, mecàsum les secretàries sindicades i mecàsum l’olla. Però no hi ha res a fer: paciència. Fins dimarts.

VEURE EL CAPÍTOL IV

Advertisements

11 Responses to El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 3 de 4

  1. maite Mas ha dit:

    Montse,

    Ara sí que s’ha posat interessant… què li haurà passat a la pobre caputxeta? I al llop, que tot i no ser cap psicòpata, s’ha deixat endur per l’instint… Esperaré amb ànsia el desenllaç.

  2. madebymiki ha dit:

    Vaja, a l’època de la immediatesa a se’t acudeix fer-nos esperar, i sense anuncis…

    Be doncs, fins dimarts.

    • montsellado ha dit:

      És que la secretària… No, a qui vull enganyar; la meva capacitat no em dóna per a post diari i m’he de dosificar 😦

      Ara bé, això que dius dels anuncis potser sí que ho havia d’haver fet. N’hi ha que són autèntiques obres d’art i tal com està la programació de vegades penses com aquella cançó de La Trinca: Quina llàstima que els tallin per posar programes.

  3. Tomàs ha dit:

    Bé, entestada com estàs en fer-me davallar la imatge mental que tenia de la caputxeta, ara me la fas anar a saltironets i desafinant. Per si n’ era suficient, duu mandonguilles…

    Els gossos maten més persones que els llops, és cert. I també que les persones maten més persones també.
    Una caputxeta submisa…, és què tens alguna cosa conta mi?

    Pobre llop, a quines tribulacions es veu empès per la gana. Què triarà? Les mandonguilles o la Caputxeta?

    Hi ha un llibre de Boris Vian que es diu “Le loup-garou” (el llop home), molt interessant, en el qual explica com un llop es converteix en home i ho malament que s’ho passa.

    • montsellado ha dit:

      És que un pastís, tal com diu el conte, em va semblar poc recomanable, que les iaies sempre tenen el sucre disparat i llavors han d’anar amb la pastilleta.

      Això que comentes de qui mata a qui m’ha recordat allò que diu que L’home és un llop per a l’home i un fill de… bé, ja sabeu com segueix.

      Ara bé, deixa’m que defensi la “meva” caputxeta, perquè de submisa res de res, eh! Esmaperduda, garratibada i paralitzada de por sí, però submisa mai! Amb tot, el que m’agradaria llegir és la teva “versió apòcrifa” del conte… sospito que tindria molta teca.

      Prenc nota del títol, sembla interessant.

  4. Reflexionem-hi ha dit:

    Que consti que m’estic esperant a llegir l’última part per comentar.:)

  5. […] VEURE EL CAPÍTOL I / VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL III […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: