El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 2 de 4

VEURE EL CAPÍTOL I

Però anem per feina, que jo venia a explicar la meva topada amb la caputxeta.

Permeteu-me, doncs, que ara que ja us he fet cinc cèntims dels llops com a espècie, em presenti com a individu. Podriem dir que sóc un dissident dins de la llopada; era hivern quan es va produir el pressumpte atac i per tant jo hauria d’haver estat amb la resta de companys. És una qüestió d’economia d’esforços: les baixes temperatures dificulten la caça i el grup ens fa ser més eficaços. De l’intent que vaig fer per unir-me a la colla només us en puc donar un consell: si mai intenteu lligar-vos la lloba de l’amo, mesureu bé les forces i no us hi arrisqueu si no en teniu garantit l’èxit. D’aquell desembre gebrat em queden dos records indelebles: les mirades inequívoques que ella em dedicava amb aquells bellíssims ulls del color de la mel… i la cicatriu a l’anca esquerra que em fa fotre el llop alfa. Jo li vaig escapçar l’orella dreta, però ell era més expert i al final vaig haver de fugir “potes ajudeu-me”.

Així doncs, ja em teniu al bell mig del bosc, tot sol i passant més fam que un mestre d’escola. Els grans mamífers són molt complicats per a un individu solitari, per tant em vaig haver de conformar a caçar conills, i petits rosegadors. La meva zona, temps enrere, havia estat pròspera. Hi ha un rierol, praderies d’herba fresca i boscúries atapeïdes d’alzines; és a dir un paradís per als porcs senglars (és indescriptible com en són de gustosos quan s’atipen d’aglans). De fet, és un entorn tan paradisíac que van venir els humans, hi van fer una urbanització de luxe i em van espantar la caça. El més graciós és que després diuen que sóc jo qui envaeixo el seu hàbitat. Quines penques!

La caputxeta, feia temps que la coneixia. La primera vegada que la vaig veure era un matí fresc del mes de març. Quan la vaig veure guarnida amb aquella capa de llana vermella cridanera que gairebé li arribava als talons vaig pensar que era una “fashion victim”, però quan va arribar el mes d’agost i vaig veure que encara la duia ho vaig tenir clar: estava sonada. No era mala noia; potser una mica cavallot, però amb bon cor. Ara bé, no us cregueu la imatge dels contes amb allò dels ocellets acostant-se-li a les mans i refilant: quan caminava pel bosc cantava a tot drap i organitzava un aldarull que se sentia d’un Pallars a l’altre.

Perdoneu-me de nou, però us he de tornar a deixar. Aquesta ximpleta de secretària es pensa que sóc la Sherezade amb això d’anar explicant bocinets de conte i no acabar-lo mai. Encara es guanyarà una queixelada… o l’atur (si segueix amb el rotllo dels dos minuts de lectura, no passaré el seu telèfon a ningú). Ens veiem d’aquí a un parell de dies.

VEURE EL CAPÍTOL III / VEURE EL CAPÍTOL IV

Anuncis

11 Responses to El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 2 de 4

  1. Tomàs ha dit:

    Bé, aquest llop ja ha après que les dones, ups perdo!, les llobes són un perill.

    Acabes d’esquinçar la imatge mental que m’havia fet de la caputxeta. Imaginava una noia, no cavallot, ni tampoc amb bon cor, per entendre’ns!!! Ara que faig amb aquesta imatge, en quina prestatgeria mental la guardo?

    Bé, seguim. Tens raó, som nosaltres que estem deixant els animals sense el seu habitat natural i allà on el tenen, el malmetem o el contaminem. Nosaltres som els predadors.

    Tal i com va el conte, el que ha de cuidar-se és el llop de la cavallot.

    Molt interessant. Tinc ganes de saber per on l’encarrilaras…

    • montsellado ha dit:

      No sé per què, tinc la sensació que la imatge mental que tenies guardada de la caputxeta no era la del conte infantil, sinó la de la rossa espectacular de l’anunci de Chanel No.5. Podriem dir que la meva és més aviat xiruquera, però no cal que renunciïs a la del perfum, home, que la noia s’ho val.

      Ejem, a mi també m’agradaria saber com continuar això… ai, ai, ai!

  2. madebymiki ha dit:

    Genial!, m’estic enganxant a la sèrie, amor no correspost, problemes de sociabilitat, m’agrada, m’agrada molt el conte.

    A esperar el capítol III…

  3. Marta ha dit:

    Montse (o llop), és boníssim! Ja comencem a saber de quina pasta està feta la Caputxeta… Espero amb candeletes les pròximes entregues.

  4. Jaume ha dit:

    Montse,

    Estic amb el Tomàs. Per què la Caputxeta ha de ser un cavallot. Hi ha alguna incongruència. Em sembla que els dos conceptes (caputxa-cavallot) no lliga. si fos realment cavallot l’hauria llençada o bé hauria quedat penjada d’alguna branca. Perquè compto que a un cavallot li agrada d’enfilar-se pels arbres, no?

    Ara, m’ha vingut al cap dues lectures d’aquest estiu:”La sang vessada” d’Asa Larsson (és una lloba) i “El chino” de Henning Miankell.

    Dimarts, conte de la Lladó; dijous, arròs.

    • montsellado ha dit:

      Apa, un altre entabanat per la rossa del Chanel. És que…

      A veure, tal com ho veig jo, una nena criada en plena muntanya ha de tenir més vitalitat i energia que una del passeig de Gràcia (ara potser m’he deixat influenciar per la Heidi i la Clara), però això no treu que pugui tenir un punt de coqueteria. És una incongruència? Segur, però qui és congruent les 24 hores del dia?

      Va, si us ha de quadrar millor i ja que el clima d’alta muntanya és força imprevisible -i el conte pretén ser realista-, puc transigir i canviar la capa de llana de moher per una capelina vermella del Decathlon. Millor així? 😉

      Ep, m’apunto això de la Larson. De cop i volta em ve de gust una mica de “sang i fetge”.

  5. […] EL CAPÍTOL I / VEURE EL CAPÍTOL II / VEURE EL CAPÍTOL […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: