El llop i la caputxeta (versió apòcrifa) Capítol 1 de 4

Hola a tothom. Sóc el llop del conte de la caputxeta i vull aprofitar aquesta plataforma per defensar-me de tot el reguitzell de fal·làcies que s’han vessat sobre mi. De la mateixa manera que la història l’escriuen els vencedors, els contes els escriuen els que assoleixen el “final feliç” i a la resta que ens bombin, oi? Doncs no, s’ha acabat el bròquil! Vull restaurar el meu bon nom.

Abans de començar a explicar-vos com va anar l’afer amb aquella eixelebrada i la seva àvia, permeteu-me que us expliqui els costums gastronòmics del de la nostra espècie perquè vull que quedi clar que no som predadors indiscriminats; aquesta és una característica humana, no pas animal. No som nosaltres els que arrassem els boscos, extingim espècies i matem per plaer. No se sap de cap canilla ni llop solitari que hagi calat foc al bosc, n’hagi talat els arbres i hagi requalificat terrenys per fer-hi un camp de golf.

Ben al contrari, destaquem per la nostra contribució a l’equilibri de l’ecosistema. Si no fos pel control que fem de la població d’herbívors, proliferarien de mala manera i arrassarien la coberta vegetal de manera que acabarien morint de gana. Penseu també que a l’hora d’alimentar-nos no ho fem dels exemplars sans i vigorosos, sinó dels més febles i decadents. Imagineu, per exemple, el desgavell que representaria per a la població de conills si en plena temporada de mixomatosi no hi hagués ningú que n’aclarís la població tot cruspint-se els malalts: s’encomanarien tots i no quedaria ni l’apuntador. Potser en un primer moment és difícil d’entendre, però qui més pateix les conseqüències de l’absència de predadors carnívors són precisament els herbívors.

També vull que quedi ben clar que els llops no som la reencarnació de cap dimoni maligne. Discernir el bé i el mal és un invent humà: els llops no som dolents, simplement tenim gana. Sé, però, que això us ha de costar força d’entendre perquè teniu una visió del món penosament antropocèntrica. Ja és ben curiós que us resulti més fàcil d’entendre la natura com una mena de “Petit Trianon” o que us cregueu les històries adulterades i ridículament ensucrades de Disney. I un be negre. Un altre dia us explicaré com va anar en realitat l’afer entre en Bambi i son pare.

Ara, però, us he de deixar. La bleda de la meva secretària diu que es nega a fer entrades que superin els dos minuts de lectura i que d’aquí a un parell o tres de dies continuarem la història. No em ve de gust deixar-ho aquí, però no goso contradir-la perquè està sindicada i arran d’una retallada del 5% del sou a més a més està molt susceptible. Així doncs, he de cedir; necessito dels seus serveis perquè les meves urpes no són garie escaients per teclejar un portàtil. Com ens hem de veure, els de la patronal!

VEURE EL CAPÍTOL II  /  VEURE EL CAPÍTOL III / VEURE EL CAPÍTOL IV