Quin número veus aquí? Em va dir amb un to de veu de “murri que es veu d’una hora lluny”. De número no en veig cap -li vaig dir- en tot cas veig tres dits encongits i dos de drets. No, no, però quin número hi veus -va insistir engrescat-. Home, a tot estirar, ja que fas la V de la victòria, podria ser un cinc romà. Ai, què vaig haver dit! Es va empipar com una mona: És que ho saps tot! I va girar cua terriblement ofès.
Aquesta no me l’esperava. En tot cas, allò encara no era la típica enrabiada d’adolescent, aquell passar d’un “la mama és molt llesta” a un “aquesta vella no s’entera de res”. Té nou anys i això encara no toca (pobre, encara no és conscient que la mama està permanentment en la figuera). Allò era una altra cosa: li havia xafat el seu moment de glòria, l’ocasió de demostrar a “la que ho sap tot” que ell també sabia coses.
Això em va fer pensar -els nens ho fan molt, això de fer-nos pensar- en com n’havia d’estat de maldestre i en com cal treballar més la meva empatia… i la seva tolerància a la frustració. Amb tot, ves per on, m’ha sorgit una oportunitat per redimir-me alhora que podré posar en pràctica una de les idees estel·lars de l’aprenentatge cooperatiu: ensenyar és aprendre dues vegades. Vet aquí la fórmula perfecta per fer-li apujar l’ego i les notes d’anglès: “Carinyu”, com es pronuncia teacher?
Ah, i ho tinc clar: la propera vegada que vingui a preguntar-me Saps en què s’assembla un elefant a un llit?, prometo fer uns ulls com taronges.
Segurament si que li vas aixafar una ocasió que ell portava preparada per a tu. Especialment per a tu, era el seu moment, el moment de poder-te explicar ell en a tu alguna cosa. A diferència del que, en bona lògica, passa la resta del temps.
Què difícil és tot!!!
Els petits són tant exigents com nosaltres i pràcticament tenen les mateixes necessitats o més.
Ànims per a la mama!
Realment és complicat encertar-la. En tot cas, no deixa de ser curiós constatar que de vegades el més intel·ligent que es pot fer és “fer-se el tonto”.
El més complicat del aprendre és saber que cal “desaprendre”, hi ha un munt de coneixements i pre-concepcions a “desaprendre”.
A mi també m’has enxampat amb la pregunta…
un concepte que s’ha posat molt de moda últimament. N’he de desaprendre tant!
Ai quina fila! Entre oblidar el que he après malament, reaprendre el que em van ensenyar incorrectament i dissimular el que (crec que) sé… no sé (però literal, eh! NO SÉ) 😉
Jo no sé en què s’assemblen un elefant i un llit 😦
Mmmmm… de fet, jo tampoc… ho hauré de preguntar al nano 😀