Una història romàntica

Sí, he de confessar que fa dos anys vaig encetar una història d’amor i que cada dia que passa és més forta, més intensa, més apassionada. El coneixia de tota la vida, però de sobte em vaig adonar que em calia aprofundir la relació, que l’havia de conèixer molt més, millor, en necessitava saber tots els detalls, els neguits, els secrets, havia de penetrar en els misteris de…

Ep, perdoneu que faci un incís. Abans que algú es faci la il·lusió de trobar un post amb molta teca i una història morbosa, us revelaré la identitat de l’amant: el català. Nooooo, no tinc un afer amb un senyor d’Olot, vull dir català quant a parla!

Hola? Que ha marxat tothom? Ah, t’has quedat tu! Gràcies per la teva paciència, ets un encant. Així doncs, segueixo l’apunt:

Imagino que el detonant va ser l’allau de dubtes que m’aclaparavem cada vegada que havia de redactar qualsevol escrit. Ja en sabia una mica, però era conscient de les meves limitacions; així doncs, al Consorci hi falta gent. I vet aquí que, a banda d’intentar sadollar la meva gana de coneixement, he patit efectes col·laterals. Sí, hi ha hagut criatures. És el que passa quan et lliures amb cos i ànima sense prendre cap mesura profilàctica. Ai, capsigrany!

El primer fruit d’aquest amor va ser prendre la decisió de no pressuposar l’idioma dels meus interlocutors. Allò que de vegades fem que segons l’aspecte que té l’altre ens hi adrecem d’una manera o d’una altra. Aquí va venir la primera sorpresa: la senyora de la botiga amb qui, gràcies als meus dots de sibil·la, mai havia parlat la llengua de Fabra, de Llull, d’Espriu (ep, i la meva!) em va respondre amb un accent més maco i clar que no pas el meu. Quin ull, Montse, quin ull!

Tot seguit va venir el segon: ja que havia pres la iniciativa d’encetar les converses en català, vaig decidir continuar-les-hi encara que esdevinguessin bilingües. Val a dir que s’han produït alguns equívocs prou estranys: he demanat un cafè amb gel i m’han servit un cafè amb llet, he volgut comprar una barra de pa de mantega i me n’han donat una de gallega, he preguntat si per al conill porquí tenien ferratge i m’han ofert una corretja (no, no em veig passejant-lo pel carrer). En tot cas, res que no pugui resoldre el millor dels somriures.

I vet aquí que estic esperant el tercer. He de confessar que és fill d’un rampell, un impuls irreflexiu sense planificar ni pensar en les conseqüències (Déu ens guard, d’un ja està fet!). Ara bé, que quedi ben clar que encara que es pot considerar un accident no serà menys estimat que els seus germans. Sóc conscient que em costarà de mantenir, però penso tirar endavant i arribar al final. El nom de la criatura?: m’he fet voluntària per la llengua.

Advertisements

11 Responses to Una història romàntica

  1. madebymiki ha dit:

    Doncs ja saps que quan demanis un cafè amb gel sempre et serviran un cafè amb llet, és matemàtic.

    Felicitats per la teva decisió, entre el blog i el voluntariat ja poses el teu granet de sorra.

    • montsellado ha dit:

      Calla, calla, que ara que ho dius, potser el truc està en demanar un cafè amb llet a veure si d’aquesta manera aconsegueixo que me’l portin amb gel 😀

      Gràcies! Això del voluntariat és nou per a mi i, encara que no sigui una gran fita, com diuen els valencians “tota pedra fa paret”. Així doncs, som-hi!

  2. Tomàs ha dit:

    Oh! Jo soc dels que s’havia entusiasmat tot pensant, la Montse obrirà una escletxa del seu cor i ens en mostrarà l’interior.

    En tot cas, tot és amor!

    Parlant del català: em sembla molt bé l’opció que has pres. Hi ha compromís i cultura i aquesta combinació és difícil que doni productes que no siguin exquisits.
    En llegir els teus post, veig expressions i paraules que m’agraden molt i en alguna ocasió ja t’ho he comentat.

    Em sembla molt bé el que expliques sobre no pressuposar l’idioma dels nostres interlocutors.

    Jo també acostumo a parlar en català i cada vegada menys faig allò de canviar al castellà a la primera de canvi. Fer-ho m’ha comportat bones sorpreses ja que hi havia gent amb qui senzillament parlava amb mi en castellà perquè jo mateix canviava l’idioma.
    Bon post i bones explicacions.

    Una darrera qüestió: gosaries fer-li el salt amb el francès o l’anglès, per exemple? O fins i tot provar alguna combinació més transgressora?

    • montsellado ha dit:

      Home, que ja m’he sincerat molt amb això d’explicar que estava desitjosa de penetrar en els misteris de… la sintaxi.

      A veure si me’n surto i sóc capaç d’enamorar la meva aprenenta (lingüísticament parlant, i és clar).

      Pel que fa a transgressions… òndia, és que m’ho fas dir tot! Sí, ho confesso: he encetat una relació amb l’anglès. Amb el temps (em temo que en necessitaré molt) intentaré esdevenir trilingüe.

  3. Jaume ha dit:

    A veure, que si seguiu així ja veig que algú escriurà OR-GA-NIT-ZA-CI-Ó, com l’acudit.

    Algú sap com boicotejar les bústies electròniques del PPC amb aquesta entrada?

    Doncs ho sento. He anat fent el procés contrari. De vegades parlo en castellà, tot i que per les capcinades que fan els meus interlocutors segur que s’estimarien més que els parlés en català. Em passa amb dues persones: amb un veí, que és castellà de Sòria. Ens saludem sempre que passo davant de casa seva. Les gosses s’han fet amigues. El més surrealista és que li parlo en castellà i ell a la gossa en català. L’altre és qui em va convidar, després d’anys de nedar pel carrer socialitzador,que passés al carrer on nedava ell. M’imagino que inconscientment li agraeixo fent l’esforç de parlar en castellà. Quines animalades. Ara, per bestieses, el meu fill i amiga seva es parlen en castellà perquè és l’idioma que fan servir amb la colla.

    Em sembla que l’esperit de Solà encara és amb nosaltres.

    Segur que estarà contenta la teva aprenenta, i tu n’aprendràs també. És la màgia de l’intercanvi.

    • montsellado ha dit:

      Òndia, Jaume, és que t’he imaginat parlant amb el veí en el “castellà serrat” del Maresme i amb la gossa en català i m’han caigut les llàgrimes.

      A mi també em passa que em costa especialment canviar d’idioma amb la gent que he conegut en castellà i sempre hi he parlat. Per aixó ara enceto i continuo en català (així m’estalvio inèrcies idiomàtiques).

      Ara bé, que no vinguin certs magistrats a tocar allò que no sona, que encara em faran oblidar el meu bilingüisme.

      Jo també crec -o, si més no, hi confio- que el llegat de passió i orgull per la llengua quedarà entre nosaltres. Per una vegada, vull tenir fe.

    • montsellado ha dit:

      Ui, i ara que hi penso, això de les bústies del PPC… és que vosaltres sabeu copsar el significat de les meves paraules, però aquesta gent no i encara aniria a petar a un programa d’aquells que et diuen que ets una “guineeeuuuuuu”. Tanmateix, si es tracta de tocar una mica la pera… 😀

  4. Reflexionem-hi ha dit:

    Potser aquesta experiència fa que et plantegis fer la nostra feina! Ai sí, és que la llengua enamora força!! Jo no m’ho esperava gens i mira, de cop i volta pam!

    Doncs això de no canviar de llengua i utilitzar primer el català a mi em va a temporades. Normalment cap a mig curs ja sóc incapaç d’anar a un bar i demanar alguna cosa en castellà, però a principi de curs (tants mesos de descans fan molt de mal) em costa molt. Sóc molt “bilingüe” (parlo castellà sense adonar-me’n) i fins i tot a classe se me’n va l’olla de vegades…

    Jo un dia vaig demanar una safata i em van dir “una azafata? Ésto en los aviones, no?”

    • montsellado ha dit:

      Això ho deixo per als professionals de debò que ho feu meravellosament bé.

      Pel que fa al bilingüisme és ben curiós, oi? A mi em passa de vegades que miro una pel·lícula o parlo amb algú per telèfon i em costa recordar en quin idioma ho he fet… encara que no sabria dir si això és perquè tinc interioritzats tots dos idiomes o perquè permanentment estic a la figuera.

  5. Marta ha dit:

    Enhorabona pel tercer fill/el voluntariat! Faràs allò de la parella lingüística? Jo també ho vull fer en un futur (pròxim)…

    • montsellado ha dit:

      Encara no tinc parella lingüística assignada, però no crec que falti gaire. La veritat és que en tinc ganes. Crec que, com molt bé diu en Jaume, ha de ser una experiència enriquidora per ambdues parts. Ja us en faré cinc cèntims.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: