Doncs a mi em va agradar més la (meva) pel·lícula

Recordo un programa en què explicaven el pas del cinema mut al sonor. Em va sobtar molt la reacció dels espectadors de l’època: no els va agradar, els va desconcertar i fins i tot els va fer riure (en escenes dramàtiques!). Per què van reaccionar així, si el so -teòricament- va representar una milora? No me’n faig al càrrec, així doncs faré un petit viatge en el temps i recularé 80 anys per veure-ho in situ.

Avui anem al cinema. Festa grossa! Vaig del bracet del meu xicot, tots dos ben mudats. No trobo que ell hagi canviat tant com tot això: pantalons de pinces, americana, camisa clara, corbata i barret de palla. Jo sí que faig una fila ben estranya: totes les dones anem amb faldilles o vestit i les mitges se’ns rebreguen tristament al garró (és que encara falten 30 anys perquè inventin la lycra). Entrem a la sala i ell, galantment, m’obre la porta (ep, això tampoc no ha canviat i no hi tinc res a dir).

És maco, aquest cinema: la sala és petitona, té el terra de fusta i en un racó hi ha un piano; tanmateix les cadires són una mica incòmodes. M’agradaria prendre una coca-cola i unes crispetes, però malgrat que aquest refresc ja està inventat encara no hi ha costum de menjar durant les projeccions. Seiem, els llums s’apaguen i comença la pel·lícula.

Encara que els actors no parlen no em costa gens seguir el fil de l’argument. Jo no sé llegir, però la meva parella m’explica el que diuen les lletres dels subtítols que surten de tant en tant. La música del piano reforça el clima de les escenes dramàtiques i els actors són tan summament expressius que no em cal res més per entendre tot el que parlen. En la darrera escena es miren amorosament i després de pronunciar unes paraules que només viuen en la meva imaginació amb un to de veu que només poden endevinar les meves orelles, s’abracen i després d’una fosa en negre apareix el “The End”.

Unes setmanes més tard tornem al cine. La pel·lícula d’avui és molt especial: és sonora! Em fa molta il·lusió. Ara ja no necessitaré que el meu promès em llegeixi els textos i a més a més escoltaré totes les converses que he somniat. Ai, estic nerviosa i tot. En el racó encara hi ha el piano, però avui no ha vingut ningú a tocar-lo; ja no cal. Els actors són els mateixos de la darrera pel·lícula i el tema, si fa o no fa, també és el mateix, però ja m’està bé: m’encanten les que són romàntiques amb un toc dramàtic. Ep, silenci, ja comença!

Han passat tres quarts d’hora, s’ha acabat la projecció i sortim de la sala. El meu xicot em pregunta què m’ha semblat. No sé què dir. El noi no té aquella veu tan profunda i vibrant que jo havia imaginat, la noia no deia les paraules apassionades que jo havia imaginat, aquesta no és la pel·lícula que jo havia imaginat. Ens mirem i sense poder-ho evitar esclafim a riure enmig del carrer. Crec que a ell li ha passat el mateix: ho ha trobat decebedor i ridícul. Ensopeguem amb una altra parella que surt del cinema; també riuen. M’agradaria poder-los dir que, amb el temps, la tècnica s’anirà polint, els guionistes es posaran les piles i escriuran diàlegs amb substància, arribarà un dia en què es farà en color i que els seus besnéts ho veuran tridimensional. Tanmateix, no els dic res. Primer perquè no em prenguin per boja i segon perquè també els hauria d’explicar que han perdut per sempre un reducte de la imaginació: ja no projectaran mai més la seva pel·lícula.

Anuncis

4 Responses to Doncs a mi em va agradar més la (meva) pel·lícula

  1. Tomàs ha dit:

    És original la manera en que has explicat la història.

    M’ha encantat això del “meu promès”, feia “siglenis” que no ho sentia.

    Tens raó en que ara tot, no solament en el cinema, deixa poc espai a la imaginació. Tot és immediat i sobretot és explícit.

    Els nens i les nenes varen passar de jugar amb nines de drap o ninotets de fusta a tenir una variació tant gran de clics de plàstic que no sabien els que escollir, i en el món de les nines, que dir, des de les mil barbies diferents, a les que parlen i expliquen contes, a les que fan pipi entre d’altres habilitats.

    El següent salt ha estat encara més bèstia. Ara es pot trobar pràcticament tot a la Xarxa. Ninots, nines, jocs….per què? Si tot és a la xarxa o en un videojoc. Ara es poden tenir mil personatges diferents i vestir-los, pintar-los i fer-lis de tot virtualment. Es pot parlar amb els amics mentre es juga online amb qui sap qui.

    Ha canviat tot tant que potser no es pot reduir tot a un tema d’imaginació com jo deia al principi, sinó que els paràmetres comprensius han de ser uns altres. Res és el mateix, tot ha canviat. Millor ara? Millor abans?

    Crec que en el que dius hi ha una visió romàntica de la vida, en la qual no tot és evident, explícit, immediat, relatat fins el darrer detall i visionat en 3D. Tu, com a espectadora hi poses una part pròpia i fas la teva pel•lícula, on hi cabria la possibilitat que la persona que està al teu costat hagués “sentit” altres sentiments i s’hagués construït una altra pel•lícula mental que la teva. Ara també és possible però és més difícil. Bé, m’he allargat, disculpa el rotllo.

    • montsellado ha dit:

      Uau, Tomàs, enrotlla’t tant com vulguis, home!

      M’agrada el paral·lelisme que planteges entre l’evolució del cinema i el de les joguines; és un tema que el visc en primera persona. D’una banda veig la fascinació de les iaies quan regalen als meus fills alguna joguina ben sofisticada i que fa moltes coses… tantes, que no deixen espai a la fantasia i acaben arraconades sense gaire mirament. En canvi, les àvies estan del tot convençudes que allò és fantàstic perquè “jo, quan era petita, feia unes balances amb una magrana tallada per la meitat i amb allò jugavem a les botigues” i creuen que allò no era bo. Que no era bo? Era perfecte! De ben segur que era més estimulant fer-se la joguina que no pas el que hi ha ara.

      Amb tot, hi ha una joguina de què sempre he renegat i que em sembla tristíssima: aquella bestioleta o no sé pas quina cosa que explica contes. Recordo l’anunci que en feien amb una criatura abraçada al giny i amb cara de fascinació en sentir aquella veu una mica metàl·lica. Ah, no! Els contes els explica la mama! No penso renunciar al meravellós espai d’intimitat del conte d’abans d’anar a dormir. A més a més, de ben segur que cap maquineta d’aquestes és capaç d’escenificar les històries i fer tant el pallasso com jo. 😉

  2. Jaume ha dit:

    Sorprenent com sempre, Montse. M’ha agradat molt llegir-lo. Ara bé, m’han grinyolatuna mica (terminologia adhucatiana?) les acotacions contemporànies.

    Pots estar prou satisfeta del comentari del Tomàs. Molt encertat.

    • montsellado ha dit:

      Adhucatiana? Àlex, ens estàs encomanant alguna cosa molt rara!

      Va, Jaume, si us plau, esplaia’t a manta i digue’m exactament què grinyola que a mi les crítiques constructives m’encanten (i fins i tot, el dia que estic bel·licosa, les que no ho són).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: