Tres dies. Queden tres dies per entregar la redacció i encara no tinc res. Només tinc un full dramàticament blanc que fa joc amb el meu cervell. Feu el que vulgueu: un article d’opinió, un conte, una carta al director… El tema és lliure i el format també. L’única condició és que ha de contenir aproximadament 350 paraules. Massa llibertat. Tanta obertura de possibilitats em dissipa el pensament i m’angoixa. Doctor, què tinc; agorafòbia literària?
Tres dies i el full ben blanc. Un paper blanc és com el silenci. Encara recordo aquella tarda d’assaig mentre executavem (en el sentit més ampli d’executar) aquella peça tan difícil. Ens va aturar en sec per escridassar-nos: No, no, no! Heu de llegir bé la partitura. Penseu que un silenci val tant com una nota. El silenci. N’hi ha que en són tan, d’eloqüents, de clamorosos. Però no vol un full en blanc com a metàfora de bloqueig creatiu. Vol 35o paraules.
Tres dies i zero idees. Potser podria agafar alguna anècdota i donar-li forma de conte. Vaig sentir una vegada que hi ha gent que va a l’Àfrica i ho explica com si hagués anat al quiosc i que n’hi ha que va a comprar el diari i és capaç d’explicar-ho com si hagués anat a fer un safari. Noia, tu a l’Àfrica no hi has anat mai i ja fa prou si alguna vegada hi vas; així doncs, espavila!
Tres dies i encara res. Va!, només necessito una idea, una frase, una sensació per estirar el fil del pensament, donar fi a la sequera de la pluja d’idees, exagerar una mica, barrejar experiències, disfressar els personatges. Si us plau, només una frase. Que n’és de blanc el full. Quin silenci en el meu cap. Un silenci que val tant com una nota? Com pot ser que hagi passat tant de temps i encara recordi aquesta frase? Aquesta frase. Potser sí. Hi pensaré.
PS: Perdoneu aquest no-conte, però és que m’ha sobrevingut una sequera creativa i he pensat que si no puc contra “l’enemic” bé m’hi puc unir 🙂
Montsellado's BloG 
Crec que si en pots afegir 33 paraules més ja pots presentar el que acabes de penjar com a post.
Jo l’he trobat molt bo.
Moltes gràcies! Ep, i si em permets la “maldat”, els polítics en xerren moltes més per dir, sovint, molt menys. 😉
Benvingut!
És boníssim. No sé com no tens més comentaris! Jo és que el vaig començar a llegir de nit i no se m’acudia res per comentar i ara que tinc mal de cap tampoc no sé què dir, crec que m’has encomanat la sequera! No vagis de visita a Sau, per si les mosques…
Eing, dius que t’he deixat sense paraules? Si tu ho dius… (la intuïció, però, em diu que no m’ho cregui pas, que no t’hi quedes mai, mai, mai i que estàs de broma). 😀
Pel que fa al nombre de comentaris, no sabria dir si en són molts o pocs. Només puc dir que els que tinc ja em fan molt contenta. Cada vegada que apareix un “comment-reply” a la safata d’entrada volo (PERÒ VOLO, EH!) a obrir-lo. Mira que a l’edat que tinc sortir-me aquesta vena infantívola (ai, ai, ai!)
Vola, vola! Jo també ho faig, és que fan taaanta il·lu els comentaris!!
No, no és que m’hagis assecat del tot, només momentàniament, perquè tot i que l’entrada m’agrada no sé què comentar-te. Intentava seguir la tònica del teu text al comentari!
Oi que sí, Maria, oi que sí que en fa molta, d’il·lu? Els comentaris són vitamines per als blocs!!!
Montse,
M’has fet patir de valent!! Quina angoixa! Qui és el cràpula que t’ha demanat aquest nombre de mots? NO m’ho diguis, no m’ho diguis… després d’aquesta pausa.
Tu et queixes de sequera? Tu, que d’una simple anècdota banal la converteixes en una entrada boníssima…Com diu ma mare: “Cap geperut es veu el gep; ni cap banyut, les banyes”. Aquesta segona part de l’adagi és invenció seva. Almenys, això ens ho ha fet creure sempre.
Per cert, t’has inventat un nou gènere literari: el “no conte”. Que n’aprenguin els crítics literaris!
ah, i les emocions no tenen edat! Així que ja pots frisar per estar pendent dels comentaris. És amb el que et podem pagar per l’estona de lectura tan deliciosa que ens fas passar.
És que hi ha una expressió que diu “de la necessitat, fer-ne virtut”, així doncs vaig intentar “de la carència, fer-ne virtut” o més ben dit “de la carència, fer-ne un post”… i per les vostres reaccions veig que més o menys me n’he sortit 🙂
Ai, benvolgut cràp… d’allò… exprofessor, i que me’n sento, de ben pagada!
Quin exprofe més cafre. Torturar d’aquesta manera el seu alumnat! Per crear s’ha de patir, no?
Què dius? Que cal patir? Bufa, i ara com ho faig per dir que m’ho passo d’allò més bé sense que soni estrany?
masoquisme… (amb la boca ben petita)
Oh! Quines coses de dir. A veure, si els alumnes entusiastes som masoques, aleshores els profes engrescadors quina etiqueta haurieu de dur? No m’ho diguis, no m’ho diguis… després de la publicitat 😀