Vacances de poble

Us vull explicar què representen unes vacances “de poble” i no sé pas com fer-ho. Potser podria començar per explicar-vos què no són i què no hi trobareu. No són unes vacances amb glamur, no entren dins de cap circuit turístic estàndard, ni d’itineraris culturals, ni el trobareu a la llista del llibre 100 llocs que has de visitar abans de morir (a qui se li devia ocòrrer un títol així?). Tampoc és un lloc per presumir davant dels companys de feina… us podeu imaginar la típica conversa de l’1 de setembre?: – He estat deu dies a Nova York – Oh, quina sort, que maco, que gran! – Doncs jo he fet un creuer pel Carib. – Oh, que bé, quin “relax”! – Jo he fet la Toscana i una escapadeta a Venècia. – Oh, punyeter, que romàntic! – Jo he agafat la motxilla i he estat tres setmanes voltant per tot Europa. Oh, que n’ets d’aventurer! – Doncs jo he anat al poble. – Hòstiaaaaa! Quina sort que tens, bandarra. I dius que hi has estat tot el mes? Tu sí que en saps! L’any que ve canviem, eh! (…no “cola”, oi?).

Passar les vacances al poble representa una altra cosa. És canviar els sofisticats cinemes 3D per uns altres que tenen la nit per sala i el cel farcit d’estels per sostre. És relativitzar el temps i adonar-te que la unitat mínima no és el minut ni l’hora, sinó que el dia es divideix, amb bona sort, en matí, migdia, tarda, vespre i nit. És qüestionar-te si l’encertes gaire amb el teu ritme de vida (complidor, puntual, estressat) en comparar-lo amb el que et trobes aquí (permissiu, relaxat, parsimoniós). És donar temps als sentits i deixar que s’amarin de petites experiències: escoltar el silenci nocturn tot just esquinçat pels grills i el cant d’algun mussol; recórrer amb la vista paisatges no del tot coneguts, ni completament desconeguts; obrir les ales del nas i omplir els pulmons amb l’intens perfum del llessamí; assaborir lentament un gelat mentre fas petar la xerrada; ficar-se al mar entre onades braves i sentir com espeteguen i t’envolten d’escuma blanca.

També són dinars multitudinaris (mínim 14 entre grans i menuts) i partits de futbol enmig del carrer després de sopar; sobretaules de carrer i balancí fins que la canalla pesa figues. És organitzar un “safari” urgent perquè ha entrat un pregadéu a la casa i restar corpresa en veure un rapinyaire caçant una serp. És un bany nocturn albirant constel·lacions. És un viatge una mica cap a fora i molt cap a dins. És buscar una estona de solitud -i trobar-la!-, seure en una cadira de plàstic, recolzar els peus en un muret de ciment, agafar un llibre i, de vegades, fins i tot llegir-lo.

Anuncis

9 Responses to Vacances de poble

  1. sandra ha dit:

    Hòstia!! Quina sort què tens bandarra!! jajaja
    Et comprenc completament, em sento igual quan anem al poble del meu home, 100 habitants a l´estiu … Sort hi ha que tinc una amiga i ja quedem per anar-hi els mateixos díes per no morir-nos de fàstic!
    M´alegro que puguis continuar amb el teu bloc.
    Per cert, maques les vambes!

    • montsellado ha dit:

      100 habitants? Ep, doncs jo estiuejo en una metròpolis: aquí gairebé 3500 a l’hivern. Amb tot, passem la major part del temps al cortijo i aquí la densitat és de zero habitants. El meu esperit ermità/anacoreta/eremita es manifesta tant que si les vacances duressin una mica més em convertiria ràpidament en una fòbica social (vaja, més del que ja ho sóc a hores d’ara).

      Pel que fa a la foto, vaig pensar que si feia un post realista la foto també ho havia de ser, per tant primer pla d’espardenyes empolsinades… la resta de l’uniforme d’estiu l’he obviat…

  2. Silvia Palacios ha dit:

    Gràcies Montse,
    Per què?
    per escriure
    per dibuixar-me un somriure a la cara cada vegada que et llegeixo
    per fer-me venir ganes d’obrir la finestra informàtica i llegir-te i trobar blocs interessants que visitar
    per exposar idees de forma raonada, sincera i tolerant
    I amb aquest darrer post per transportar-me a la meva infantesa i adolescència

    He tornat ha olorar el llessamí del pati de la tita Leonor, tastat els gelats de los Valencianos de nata, tutti-fruti i turró que venien porta per porta oferint a “grito pelao”, a tot aquell que necessita refrescar-se per aquells, més de 40º a l’ombra del poble dels meus pares a Huelva. De nou he sentit aquelles converses a la porta de les cases atapeïdes de cadires parlant de tot i més, mentre los “chiquillos” corríem carrer amunt carrer avall, esperitats davant de tanta llibertat (un dels meus cosins li deia a ma mare: “tita, la prima parece una cabritilla”)…jejeje…
    El viatge no ha estat exempt d’una mica de malenconia, alguna que d’altra llagrimeta ha aparegut, però sense perdre el somriure dels llavis.

    Fer grans viatges és fantàstic, poder trobar-se amb un mateix, crec que el millor.

    Passeu-vos-ho (si us plau, corregeix si està malament i no siguis molt dura) meravellosament bé i torna amb la bateria carregada, perquè no entenc per què, es descarreguen rapidíssim!!!

    Bon estiu!

    • montsellado ha dit:

      Sílvia, m’ha agradat molt el teu comentari. Quina gràcia: això de les cases atapeïdes de cadires aquí també passa. És justament el que més em va cridar l’atenció la primera vegada que vaig venir; al capvespre, vaig entendre per a què n’hi havia tantes (i no en sobrava cap!). Són experiències molt senzilles, però delicioses.

      Només puc dir-te que si mai m’agafa mandra d’escriure, comentaris com el teu me la faran passar ràpidament.

      Petons!

  3. afbourdiol ha dit:

    Doncs jo m’uneixo al comentari de la Silvia, Montse: el poble no sé si és preciós o no, però el teu text n’és molt. :_)

  4. Jaume ha dit:

    sí, senyora!, el que fa la lentitud: redactar una bona entrada. Segur que està feta al xup-xup del sud. N’hauríem de prendre nota, oi?

    Avui preparem les maletes perquè “me voy pa’l pueblo. Hoy es mi día…” No sé si al final hi anirem perquè tinc unes tamborinades hormonals a casa que ens fan perdre els estreps cada dia.

    Avís per als meus fills: els “papes” s’han aficionat a la novel·la negra sueca. no sé si en son gaires conscients…

  5. montsellado ha dit:

    Ui, això de fer xup-xup no saps com n’és de cert… en sentit figurat i real!

    Fer vacances pot esdevenir una arma de doble tall, oi? Aquesta mena d’excés de convivència que de vegades acaba amb els matrimonis, què no ha de fer amb els nervis dels pares d’adolescents. I a sobre no te’n pots divorciar!

    Paciència, Jaume, oblida en Larsson i respira profundament que només et queden tres o quatre anys de lluita. A mi me’n queden dos o tres de tranquil·litat (ai, ja se m’arruga el melic només de pensar-hi)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: