I per fi pago deutes

Vaig endarrerida, molt endarrerida. Fa mesos que acumulo excuses i ara les hauré de pagar totes juntes. Dec vespres de cinema, dinars familiars, organitzar escapadetes, “bricomania” a casa, tràmits amb la hisenda pública, ordre en els caòtics armaris… Decideixo, per una vegada i sense que serveixi de precedent, ser generosa amb mi mateixa, engegar a dida les prioritats racionals i esdevenir la primera a cobrar el deute. Dono una ullada a la pila de llibres que he acumulat “per a quan tingui una estoneta”. Calculo la magnitud de la tragèdia: 21 centímetres d’alçària, Déu n’hi dó! Per on començo?, pels dos que tinc encetats?, pel que m’encurioseix?, pel que em proposarà eines per escriure sense que us adormiu?, pel que m’han recomanat?, pel més prim?, pel més suggerent?, pel que ha quedat a baix de tot de la pila? Opto per la tria més il·lògica: l’últim que ha entrat a casa.

Puc llegir en qualsevol lloc si el tema aconsegueix abstreure’m prou; fins i tot alguna vegada ho he fet caminant pel carrer, però no és gaire recomanable: mareja. Aquesta vegada, però, em regalo un entorn de luxe asiàtic. Són les onze de la nit i sóc l’única que resta llevada. La casa està en silenci i a les fosques. M’acosto a l’aquari i hi llenço dos pessics de menjar. Per uns moments l’activitat esdevé frenètica: els peixos sempre tenen un budell buit. Encenc el focus del raconet del sofà i obro la porta del balcó. Les fulles dels rosers s’estremeixen imperceptiblement amb la lleu brisa nocturna. Acosto un llumí a l’espelma -aroma de canyella- de la tauleta i miro embadalida com balla la petita flama. Em descalço, agafo el llibre i m’arrauleixo al sofà envoltada de coixins grans i suaus. Faig una darrera ullada a l’entorn tranquil, silenciós i en penombra abans de submergir-me en la lectura mentre faig una falsa promesa: només mitja horeta perquè demà he de matinar. Mentida. Sé perfectament que m’hi estaré fins que no pugui mantenir els ulls oberts. Suspiro i enceto la primera frase: “Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”. Ai, em sembla que m’acabo d’enamorar!

Anuncis

6 Responses to I per fi pago deutes

  1. Jaume ha dit:

    Ostres, no sé si ho has fet expressament, però ens reptes que endevinem quin llibre has encetat?

    • montsellado ha dit:

      En realitat no, però ara que ho dius em sembla bona idea. La frase, l’he posada perquè de tant en tant em passa que en llegeixo alguna i em toca la fibra. De fet, la columna dreta del bloc en va plena. Ep, i no cal que sigui quelcom trascendental! Guaita un exemple del Quadern gris: “A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid”. Noi, això del “polsim de sucre ingràvid” em va arribar a l’ànima.
      Per cert, el llibre (que me’l vaig cruspir en tres dies… de fet nits… de fet matinades) em va enamorar de la primera frase a la darrera paraula.

  2. Marta ha dit:

    Jo el sé, jo el sé! Molt bon post, Montse!

  3. afbourdiol ha dit:

    Molt bona tria, Montse. 🙂

  4. montsellado ha dit:

    Molt bones recomanacions, Àlex.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: