Tasca final del curs: redacció d’un conte

L’ENUTJOSA VICTÒRIA DEL POETA

Era el primer any d’institut i tot eren canvis: les aules, els professors, els companys, ella. Era una època molt desconcertant. Es preguntava qui era aquella persona que la mirava des de l’altra banda del mirall, que no se li assemblava, que canviava d’humor sobtadament i sense motiu, que ara reia per qualsevol fotesa, que després plorava sense saber per què. Va ser en aquella època quan li va caure a les mans un llibre de poemes. Eren poemes d’amor. El va llegir àvidament. Pensava trobar-hi respostes a preguntes que encara no havia fet. Però no hi va veure res. No va entendre res. Tot eren amors inassolibles; enamorats que no gosaven ni mirar la seva estimada; una frustració rere l’altra; rostres que s’esvaien en atançar-s’hi, com es desfà la boira de la matinada amb el primer raig del sol. El seu pragmatisme infantívol no li permetia copsar el significat dels versos: Però si l’estima, per què no li ho diu?, i per què s’esborra de seguida que s’hi acosta? Tot això són bajanades.

Quan més convençuda estava de l’absurditat d’aquelles poesies, el va conèixer. Era alt, bru, fort, tenia els ulls com la nit fosca i el cabell tan negre que semblava que els reflexos n’eren blaus. Caminava amb passes llargues, pausades, segures. La seva veu, greu i càlida, l’esborronava i l’atreia com el cant d’una sirena. L’enlluernava el ble de cabells que li queia sobre el front, la jaqueta de cuiro una mica esfilagarsada, el casc de la moto. Quan el veia, en defugia la mirada com un inca temerós de morir cremat per la llum del sol, encegat per la resplandor del seu Déu. No li va caler torturar cap margarida per preguntar-li m’estima, no m’estima, m’estima… no, no l’estimava. De fet, ni la veia; els nois de COU mai no es fixaven en les noies de primer. Amb tot, ella caminava poruga pels passadissos, amb el cor esverat per si el veia, amb el cor encongit per si no el veia. Va acabar el curs, ell va marxar i no en va tornar a saber res.

Va passar el temps i arribaren amors terrenals, desenganys i alegries, però en el racó més íntim dels seus sentiments sempre l’acompanyava aquella imatge estimada, perfecta, excelsa. Un dia, a la feina, li van presentar un nou company. Havia passat força temps, però el va reconèixer de seguida. Els seus cabells ara lluïen reflexos platejats, la veu continuava sonant envellutada, potser fins i tot més profunda i, encara que de ben segur ja no es podria cordar aquella jaqueta de cuiro, resultava un home d’allò més atractiu. Treballaren en el mateix departament i es feren bons amics. I sabeu què?, en el fons va odiar profundament haver-lo conegut. Aquell ésser sublim que la seva imaginació havia construït a còpia de virtuts inqüestionables va morir en atançar-s’hi, el va matar la realitat i, tal com cantava el poeta, el seu rostre s’esvaí per sempre com la boirina de la matinada amb la primera llum del dia. En adonar-se’n només va poder esclafir un renec: Maleït Bécquer, tenies raó!

RESUM:
1.  Una adolescent llegeix poesies i troba completament absurd el plantejament que el poeta fa de l’amor: covard i irrealitzable.
2. S’enamora d’un company d’institut i  fa el mateix que qüestionava als protagonistes del llibre: no gosa exposar obertament els seus sentiments.
3. Coneix l’objecte del seu amor platònic i sofreix un desengany en constatar que, malgrat les qualitats d’aquella persona, són molt lluny de les expectatives que havia creat i per fi comprèn plenament el poeta.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: