Sempre ens quedarà…

Apa, ja s’ha acabat. Pel grup han estat vuit mesos de preguntes: Què? Com? Per què? Vols dir? No ho entenc, pots repetir-ho? Eh? però si ningú no ho diu així! (aquesta pertany a l’apartat de les combinacions binàries de pronoms febles); pel professor, vuit mesos de respostes amb infinita paciència. Hem deixat de dir incorreccions (a veure si no és això lo que ens ha passat a tots) i hem après noves fórmules. Hem jugat a fer de professors i hem aconseguit aprendre dels errors sense posar-nos vermells. Hem passat estones de fred i de calor (ai els de l’ajuntament que en som de doleeeeents) i, una cosa molt i molt important -vital!- pel meu gust, ens hem divertit i hem rigut molt.

Per a mi han estat vuit mesos de dinar de carmanyola cada dilluns i dimecres, d’aprofitar alguns “ara que tinc entretinguda la familia veient una pel·lícula” per tancar-me a fer una repassadeta a aquells verbs que fan més mutacions que els camaleons, de preparar bistecs al punt… d’ignició (és l’especialitat de la casa, em temo) i de convertir un “ara vinc” en hora i tres quarts. Després d’esgarrapar temps al son, a l’oci, a la família, a gratar-me la panxa (que també va bé de tant en tant) i de treure hores d’on no n’hi havia, encara em sobta una pregunta: com pot ser que se m’hagi fet tan curt?

Ara “només” cal esperar dos mesos per esbrinar si tot plegat es plasma en un títol o no. Si és que no, el curs que ve hi torno (Jaume, si sospites que és una amenaça no ho dubtis ni un moment: ho és); si és que sí, l’emmarcaré, penjaré el diploma en un pany de paret i… què més puc fer? Pobra de mi, els del consorci no feu més “lletres” i jo trobaré molt a faltar tot això.  M’he divertit, he après (ja em diran si prou o no), he compartit tot això amb uns companys excel·lents i uns professors pels que no tinc paraules… i després de dos anys de fer català i d’ampliar el vocabulari ja és greu quedar sense paraules!

Només puc dir a tots els companys de viatge gràcies, gràcies i GRÀCIES!, i en tot cas, tal com va dir en Humpry Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà internet. (Ai, en Bogart?, no… a qui li he sentit jo dir aquesta frase?)

Anuncis

4 Responses to Sempre ens quedarà…

  1. afbourdiol ha dit:

    I el K? Tenen horari de tarda…

  2. Jaume ha dit:

    Bufffff!! Això s’avisa.

    Mira que n’arribo a ser desagraït perquè sempre que em valoraven que s’ho havien passat bé, pensava jo: “ja, però també deveu haver après una mica, no?” No em veia amb ànima de pallasso. Ara, amb els anys, he après –i gràcies per fer-me’n adonar– que n’és d’important estar bé en un lloc, que esperis els dies que tens el curs, que rigueu quan faig capcinades mentre espero que acabeu els exercicis…

    Se’m nota molt quan m’ho estic passant bé (és herència familiar: qui em supera és el meu oncle Jaume)esclato a riure i encara faig més el pallasso.

    Una vegada vaig començar un curs d’anglès i el vaig deixar perquè patia a cada classe. Ara penso que el vaig aprofitar!

    T’agraeixo el comentari i escriu, escriu, escriu. No ens deixis orfes ni òrfenes!!

  3. montsellado ha dit:

    Ui, encara que volgués, no podria pas avisar. Els posts els faig amb molta nocturnitat, una minsa premeditació i gens de traïdoria.

    D’allò… has de saber que has marcat un abans i un després en l’apartat de la predicció del temps del Polònia

    Pel que fa a això d’escriure, ho intentaré, però no garanteixo que acabi fent posts, bunyols o tomaqueres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: