La (im)propietat d’un possessiu

La meva decissió de tornar “a escola” ha tingut a casa uns efectes col·laterals imprevistos -per bé que benvinguts-, el primer i més important dels quals ha estat que els nanos s’han motivat -picat?- una mica més a estudiar no sé si per contagi o perquè han descobert una nova aplicació de la figura materna: la marepèdia. Tanmateix, em sembla que no és positiu respondre totes les preguntes que em fan i que de tant en tant un “busca-ho en el diccionari” seria prou saludable, però sempre ho penso massa tard quan la inèrcia ja m’ha fet contestar.

De vegades sorgeixen unes converses un pèl estranyes o que si més no temps enrere no les teniem pas. L’altre dia, per exemple, estava organitzant un sarau (també conegut com a primera comunió) i vigilava que els darrers detalls estiguessin enllestits. Mentre mirava les fotografies, vaig preguntar al protagonista què en pensava de com havien quedat els recordatoris. Estava preparada per un “bé” moderat, un “psss” indiferent,  però no pel que em va dir: Però mama, aquí posa “Record de la meva primera comunió” i no hauria de ser “Record de la primera comunió”?, perquè ja es veu de qui és, si no què hi fa aquí la meva foto. Em vaig quedar en blanc (i blanca). Vaig intentar recordar el tema dels determinants i de l’ús abusiu del possessius per veure fins a quin punt havia enviat a la impremta un text incorrecte i vaig balbucejar algun argument que em va sonar feble davant del que m’havia engegat amb allò de la foto. Ai, una aspirant a nivell D qüestionada per un nap-buf de quart de primària… Jo és que me’l menjo!

Si no fos perquè em barallo dia sí dia també amb la perífrasi d’obligatorietat -tinc que! què vol dir tinc que?, haig de, haaaaig deeeee- pensaria que tinc un fenòmen a casa, però els nens ja les tenen aquestes contradiccions. Així doncs, si us plau, algú que hi entengui em pot dir qui té raó? No patiu perquè sigui quina sigui la resposta estaré contenta: si tinc raó, respiraré alleugerida i si la raó la té la criatura, uf!, no cabré dins de la meva pell.

Advertisements

4 Responses to La (im)propietat d’un possessiu

  1. Jaume ha dit:

    Montse,

    em sembla que tens un “protent” a casa: té raó ell.

  2. montsellado ha dit:

    Hòstiaaaaa! Ara li hauré de confessar que nap-buf 1 – marepèdia 0! Si el 30 de juliol em diuen que “fumata bianca” hauré d’afegir a sota del títol una menció honorífica especial (vull un piteeeeeet!)

  3. Marta ha dit:

    Montse, sens dubte tens un altre lletraferit a la família! Això de la llengua s’encomana. (A mi m’ho va encomanar la meva mare, també.)

  4. montsellado ha dit:

    Tant de bo, Marta. Fins ara havia intentat encomanar el gust per llegir i només (creia que) havia encomanat el gust per escoltar, però potser es tracta d’això: anar fent anar fent… i alguna cosa queda. En tot cas, aquestes coses no te les esperes i són molt gratificants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: