El tresor de l’Arnau

Us presento el meu primer conte… bé, per ser exactes he de dir que, de fet, és l’únic. Va néixer gràcies a una proposta d’exercici: En aquesta unitat treballarem la narració -murmuri de protestes- i ja que s’acosta Sant Jordi podriem fer un concurs -mateix murmuri, més decibels- caldrà que escriviu un conte; que el presenteu o no és voluntari, però penseu que fer-lo és o-bli-ga-to-ri perquè és un exercici de classe -aquí, el volum de les protestes ja sobrepassava, de bon tros, la qualificació de murmuri-.

La gestació de la criatura va seguir, si fa o no fa, aquest ordre: 1. Adhesió solidària als murmuris de protesta (els alumnes som animals gregaris, em temo) 2. Procés de dol i autocompassió: això no ho he fet mai, i de què parlo, i què faig si no se m’acut res, pietat que jo sóc “de ciències”! 3. Intent creatiu mentre tornava a casa, intent creatiu mentre estenia la roba -un mitjó i dues pinces varen anar a parar a ca la veïna-, intent creatiu mentre feia el sopar -amb el consegüent socarrim del menjar-, intent creatiu mentre rentava els plats… somriure mentre esbandia el darrer got: Em sembla que ja ho tinc!

EL TRESOR DE L’ARNAU

Com cada dijous, la mare, el pare i l’Arnau baixen a la platja. Els agrada estalviar-se l’allau de barcelonins dels caps de setmana perquè així vigilen millor el nen que, tal com diu la iaia Joana, “és el cul d’en Jaumet, que no sap seure ni estar dret”.

En arribar a la sorra repeteixen el ritual: el pare obre l’ombrel·la virolada, l’Arnau escampa galledes i estris varis i la mare sospira complaguda per l’estoneta de pau de què es disposa a gaudir.

          Ai, Arnau, no agafis la sorra d’aquí que m’embrutes la tovallola.

El nen, obedient, marxa cap a la sorra humida que, d’altra banda, li permet fer construccions més fermes.

–          Miquel, has vist el meu penjoll, el de les pedretes de coloraines?

L’Arnau amuntega sorra i la transforma en un gran castell ple de cavalls, guerrers i dracs terribles.

–          Vols dir que el duies?

El nen recull rampoines que la seva imaginació exaltada converteix en valuoses joguines.

–          I tant! Ajuda’m a buscar-lo.

Les pedres són temibles projectils, les petxines, perillosos animals que guarden el fossat.

–          Maria, dóna’l per perdut.

Allà on peten les ones, cobdicioses sirenes volen endur-se el tresor del castell.

–          Arnau, recull les joguines que ja és tard.

–          Però mama…

–          Som-hi. Sé que se’t fa curt, però pensa que, a la vida, poquet però bo.

El nen fa el petarrell, però després s’afanya, recull i pensa que la setmana entrant ja hi tornarà.

De sobte, una forta onada espetega sobre el castell, l’esfondra i en deixa els fonaments al descobert, on brilla subtilment un penjoll de pedretes de coloraines. Amb la següent onada una sirena traïdorenca, entre remolins d’escuma i riallades amb olor de sal, arrabassa el tresor de l’Arnau i se l’endú mar endins, al fons del mar.

Advertisements

7 Responses to El tresor de l’Arnau

  1. Àlex FiB ha dit:

    Caram, no recordo pas que la proposta causés tant de bonior. No em negaràs, però, que amb la posterior dosi de motivació gairebé tots us vau veure amb cor de presentar-lo al concurs, oi?

    Enhorabona pel conte, és molt… tendre (igual com l’entrada anterior).

  2. montsellado ha dit:

    Vaja!, ara m’has descobert. Si bé és cert que als alumnes ens agrada protestar sistemàticament, potser sí que he exagerat una mica (llicència d’autor per donar “força dramàtica” i aquestes coses -hahaha-).

    Bromes a banda, t’he de donar les gràcies per dues coses: la primera pels elogis (ja saps que veure’l seleccionat em va fer buscar una traducció raonable a “subidón” durant mesos) i la segona per animar a escriure perquè sovint no sabem que som (més o meeeenys) capaços de fer una cosa fins que no ho intentem. Així doncs, gràcies per la fe i per l’espitjadeta.

  3. Jaume ha dit:

    hahahaha, com m’agrada aquest mitjà de comunicació. Ets testimoni d’un fet des dels punt de vista de cadascun dels protagonistes.

    Segon premi o tercer?

    A més d’un i una va sentir una pruïja i una pregona emcoció quan es van assabentar que eren finalistes.

    • montsellado ha dit:

      Tens raó, Jaume. En certa manera cada bloc és una “rebotiga”, oi?

      No ho sé. Si no se’n recorda l’Àlex em moriré sense saber-ho. La companya que tenia al costat estava tan emocionada que no em va deixar sentir res (va patir una mena de pruïja i pregona emoció per simpatia). En tot cas vaig rebre tres premis seguits: el primer descobrir que amb voluntat i paciència era capaç d’escriure, el segon que els profes el seleccionéssiu (uau, quina “trempera emocional”!) i el tercer que els companys el votessin (ei, i vaig ser molt honrada perquè sabien que un dels deu era meu, però no vaig dir en cap moment quin era).

  4. Rosaura ha dit:

    Montse, et podries dedicar a escriure contes!!

    • montsellado ha dit:

      Ui, Rosaura, encara que fos capaç d’escriure contes brillants no m’hi podria pas guanyar la vida. Vaig tan summament lenta a escriure que si jo fos la JK Rowling en Harry Potter a hores d’ara encara faria P3.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: