La dignitat dels mascles

Tenia tres anys, potser quatre, i li havien de fer una analítica. No cal dir que m’hauria estimat més que m’haguessin punxat a mi amb una agulla de fer mitja que no pas que la criatura passés per aquell tràngol, però era en la seva sang i no en la meva on calia buscar el virus de les galteres. En arribar a l’ambulatori vaig veure reflectida en els ulls de les infermeres la mateixa pietat que em rosegava l’estómac i això em va reconfortar una mica. Per animar-lo varen començar a fer la gara-gara al nen i ell es deixava afalagar: oh quin noi tan maaaco, caram quin ulls més bonics que té, guaita que n’és de valeeent, és un momenteeet, però que valeeent que és, i no plooora!

Veure el pobre nano lluir un autocontrol que no sé d’on el treia i aguantar amb una dignitat que no sé d’on li sortia em va enfonsar encara més. Sé que ara diré una cosa absurda, però hauria preferit que hagués tret tot el mal geni que té (perquè en té, eh!). Si hagués muntat un pollastre, si hagués donat puntades de peu a tort i a dret m’hauria donat arguments per enfadar-me i demanar-li que s’estigués quiet i que no n’hi havia per tant i que d’analítiques ens en fan a tothom i que ningú no dóna un espectacle així i que… res; empalidia per moments i aguantava com podia les llàgrimes. Commovia veure’l així.

Sortírem al carrer en silenci. La maneta, freda i suada, agafada a la meva. En la meva cara es dibuixava la llàstima que em feia; en la seva, a poc a poc el color rosat tornava a les galtes. En la meva veu tota la tendresa del món –com estàs, “carinyu”- en la seva veueta una franquesa que, per inesperada, em va fer tocar de peus a terra i baixar sobtadament dels núvols de la compassió –collons!, quin mal m’ha fet aquella dona-.

Vaig esclafir a riure enmig del carrer. No podia parar. Ara sí que les llàgrimes em queien galtes avall i, mentre buscava un mocador per eixugar-me-les, entre rialla i rialla li preguntava: però rei, qui t’ha ensenyat a dir aquestes coses! Aquest renec em va alleugerir el cor més que cap altra paraula hagués pogut fer-ho. En passar davant de la fleca, el croissant més gros i més empastifat de xocolata va ser pel meu petit heroi.

Anuncis

13 Responses to La dignitat dels mascles

  1. afbourdiol ha dit:

    Quan he llegit el títol de l’entrada no m’esperava que anés per aquí la cosa…

    És preciós, Montse. Potser ha estat l’estil, potser la temàtica, però m’ha fet recordar Quiet, d’en Màrius Serra.

    Cap a on avança el tey bloc?

  2. afbourdiol ha dit:

    Quan he llegit el títol de l’entrada no m’esperava que anés per aquí la cosa…

    És preciós, Montse. Potser ha estat l’estil, potser la temàtica, però m’ha fet recordar Quiet, d’en Màrius Serra.

    Cap a on avança el teu bloc?

    • montsellado ha dit:

      Sí que és un “mascle” molt petit, però va demostrar un amor propi molt gran (i com més contenció demostrava, més pena em feia).

      Gràcies, Àlex; estic molt contenta que t’hagi agradat. Quiet?, vés, ara m’has fet afegir un altre llibre a la llista de títols pendents. D’en Màrius Serra vaig llegir el miniconte que va fer pel llibre de la marató i em va tocar molt la fibra. Si té el mateix caire, sospito que m’agradarà (encara que també sospito que em farà patir).

      Pel que fa al bloc, vols creure que fa dies que em faig la mateixa pregunta? Tot plegat va començar d’una manera tan poc premeditada i amb una evolució tan estranya… vaig passar del “uf, escriure?, però si jo sóc de ciències!” -com si això fos una mena de reivindicació que t’eximeix immediatament de tota responsabilitat creativa-, després vaig passar a un “home, això costa, eh!”, va evolucionar en un “no està malament”, va canviar a un “és divertit” i ara… ara no puc parar! Així doncs, no sé cap a on va, però va.

  3. Jaume ha dit:

    Montse,

    M’ha passat el mateix que a l’Àlex. Doncs a mi m’ha recordat el conte de l’any passat.

    A mi, en una situació bastant similar, em va tocar apoquinar un Action-Man ciclista. Em va sortir per un ull de la cara. Però el tio es va portar com un home. La Berta feia el mateix que el seu germà fins que va descobrir els numerets que muntava una companya seva d’escola. Des de llavors s’inspiren en les heroïnes de novel·les decimonòniques.

    • montsellado ha dit:

      El tresor de l’Arnau? M’has donat una idea: el penjaré en el bloc.

      Un Action-Man ciclista? Això pinta més a suborn que a premi, però si funciona ja va bé, oi? En tot cas els progenitors som molt complicats: si es porten malament, guaita quina vergonya m’has fet passar; si es porten bé, ai quina pena em fa. No, decididament mai no sortirem contents de cal metge.

  4. Jaume ha dit:

    Ep, m’he oblidat que ens haurem d’especialitzar en el bloc com a gènere literari o textual. Així respondrem preguntes com la teva, Àlex.

  5. afbourdiol ha dit:

    Si et va agradar el conte al llibre de “La Marató”, Quiet et delirà… i et farà patir.

    Quant als blocs com a gènere textual, tot arribarà. Potser d’aquí a uns anys, els articles d’opinió del D seran, hipotèticament, per penjar-los en un bloc personal. I no caldrà signar-los!

  6. afbourdiol ha dit:

    Ja trigues a penjar El tresor de l’Arnau, per cert!

  7. Marta ha dit:

    M’alegro que el bloc avanci per aquests camins diversos… Molt bona aquesta entrada! Jo també recomano Quiet. Trobo que és trist (no pot ser d’altra manera) sense ser dramàtic i alhora alegre i em sembla que Màrius Serra va trobar-li un enfocament molt adequat.

    • montsellado ha dit:

      Moltes gràcies, Marta. Ep, i si això avança també és per “culpa” vostra, eh!
      Tenia ganes de llegir el Quiet i vosaltres encara me n’heu fet agafar més, però… sona estrany si dic que em fa una mica de por?

  8. SANDRA ha dit:

    En expressió escrita, realment, no tens cap problema. Com l´article d´opinió de l´examen l´hagis fet així et donaràn el premi especial de 50 punts ,per als qui no coneguin la puntuació d´aquesta part de l´examen és de 20 punts.
    Per cert, jo no vaig tenir tanta sort amb el meu fill mitjà el dia que li van punxar les proves d´al.lèrgia, va cridar, plorar i tot aixó embolicat en un llençol del qual no podia escapar… VAM SORTIR DE LA SALETA BEN XOPS, quina cursa més dura!

    • montsellado ha dit:

      Sandra, jo vull que l’examen me’l corregeixis tu! Un bonus track no m’aniria malament per compensar l’eixugaparabrises, el mata-rates i el radiooient. Aquestes paraules no se m’oblidaran en ma vida!
      Ui, i quan els nanos s’entesten a semblar posseïts i a sobre cal fer “pressing catch” amb la pobre criatura per poder-lo punxar… uf, no hi vull ni pensar (també m’hi he trobat, també).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: