Casal greg(orià)

La ignorància ens fa ser molt agosarats. Jo en sóc una mostra. Per a algú que llegeix les partitures a la velocitat que llegeix textos un nen de P4 (ja sabeu, allò de la “p” amb la “a”, pa; la “m” amb la “e”, me…) no està gens malament el repte: d’aquí a dos mesos he de saber cantar tota una missa  (Deus, creator omnium polique rector, vestiens diem decoro lumine…). Vet aquí que, per poder memoritzar-les tal com feien els avis del casal rock, he hagut d’esborrar les meves musiquetes de l’ mp3 per deixar pas a salms, antífones, càntics i parenostres. És curiós, però tinc la sensació que ara camino pel carrer més a poc a poc.

Us explico de què va tot plegat per si us interessa: el 12 de juny, amb motiu del cinc-cents aniversari del trasllat de la Mare de Déu de Bruguers al Sitjar (de fet 501, però després de cinc segles no vé d’aquí, oi?) se celebra una missa de vespres a l’ermita de Bruguers. Cantarà el cor de cant gregorià de Gavà… i una cantaire escadussera que a hores d’ara encara intenta esbrinar com ha anat tot plegat. No sé si hi ha cap aficionat al cant gregorià (no ens enganyem, no és una música que arrossegui masses), però aquest acte fa bona pinta. Si us ve de gust, hi esteu convidats.

No sóc una menjacapellans, però tampoc una fidel devota. Confesso, però que hi ha coses que em commouen: algunes esglésies (no totes), el soroll de les campanes (Montserrat a les 12 en punt -uau!-), l’olor i el caliu dels ciris encesos (si us plau, que ningú em recordi l’etimologia d’espelma… intento oblidar-la i tenir present que avui en dia es fan de parafina, eh, de pa-ra-fi-na!) i, qui ho havia de dir, la música sacra. Aquesta vegada no us deixo en el box cap salm representatiu del post; ben al contrari hi penjo una cançó de les que duia a l’mp3 i que temporalment he aparcat. De totes formes, ara em ve al cap la pel·lícula Sister act. Encara hauré de proposar al director un petit canvi en el programa…

Anuncis

4 Responses to Casal greg(orià)

  1. Jaume ha dit:

    Montse, perdona però és escoltar la cançó de Status Quo i em ve el cap el vídeo de Casal Rock amb el xiscle de l’àvia petitona. Ara em faran avorrir en Manzoni.

    M’ho apunto a l’agenda!

  2. montsellado ha dit:

    Hahaha! estàs perdonat. És que la cançó l’he posada amb tota la mala fe. A mi em passa exactament el mateix: malgrat que el plantejament del programa Casal Rock em va fer molta gràcia he de confessar que les cançons varen patir un abans i un després i ja no les podré veure mai més amb els mateixos ulls. Una mica, potser, com quan hi ha una cançó que m’agrada i de cop i volta veig que l’han utilitzat per anunciar coses: em surt de dins un renec ben florit (però no el transcriuré aquí, eh!).

    T’ho apuntes? Fantàstic!

  3. Jaume ha dit:

    Montse,

    Vaig tenir un sopar que em va impedir assistir-hi. Compto que devíeu tenir un èxit. Per fer-me perdonar, et deixo aquesta cita que he llegit abans d’entrar a la feina:

    Cada vegada és un miracle. Tota aquella gent, tots aquells neguits, tots aquells odis i tots aquells desigs, totes aquelles angoixes (…)Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i de llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d’esperances frustrades i d’oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d’una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s’ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d’amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta. Fins i tot els rostres dels cantants estan transfigurats (…) Veig éssers humans que es lliuren al cant.

    Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit:a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d’un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d’una coral.
    (…)
    Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant.

    BARBERY, Muriel (2010): “L’elegància de l’eriçó”. Barcelona, Edicions 62 (“la butxaca”)

  4. montsellado ha dit:

    Fer-te perdonar? Quines coses tens, Jaume. Ben al contrari em sap greu que no hi poguessis anar perquè estic segura que hauries xalat de valent. L’ermita era plena de gom a gom… d’acord, podriem dir que no és un gran mèrit perquè és petitona, però potser era per la gent, potser per les ganes que hi posavem els cantaires, però el cas és que vaig sentir que la música omplia cada racó i quan vam cantar la Salve Montserratina (una peça difícil que em va obligar a fer bafs tres dies seguits per poder arribar a un fa alt ben net i potent) vaig sentir exactament el que transcrius “Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d’un tot sublim al qual els altres també pertanyen”. Cantar en una coral és una experiència molt especial. Per cert, després del teu comentari ja no em cal cap més dada per saber que he de llegir aquest llibre. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: