M’estressa fer de mestressa

Abans de començar, perdoneu el joc de paraules tan poca-solta del títol, però és que em sento així. Sembla una bestiesa, i no nego que probablement ho sigui, però anar a comprar tot sovint em posa nerviosa. No em neguiteja fer cua per passar per caixa ni tampoc els malabarismes que cal fer per dur tot el material cap a casa (sóc una màquina jugant al tetris i aquesta habilitat es nota a l’hora d’optimitzar cada minúscul racó del carro). Allò que de fet em posa malalta és haver de triar. Imagino que les estratègies de mercat deuen aconsellar diversificar al màxim els productes per trobar el seu grup de consumidors, però a mi aquesta allau em supera.

Per exemple: vull llet. Els prestatges són immensos i la tria és penosa. Quin tipus agafo? Homogeneitzada, pasteuritzada, sencera, semi, desnatada, amb calci, amb vitamines A D i E, amb omega 3, amb àcid fòlic, amb gelea reial, amb fibra, amb cereals, (però què mengen les vaques?), de soja, d’ametlles, de cabra… 

Un altre exemple: vull xampú. La tria hauria de ser fàcil, oi? Doncs no. Cal decidir si vols que el cabell et quedi voluminós, suau, brillant, sense caspa, sense greix, amb les puntes sanes, amb les arrels fortes, els rínxols ben marcats, vitaminats o amb el reflex que fa el sol de la tardor a dos quarts de vuit del vespre. I tu penses: i no en podria trobar un que ho tingui tot alhora?

I, per acabar, allò que més em va sorprendre (una mena de “Brutus, fill meu, tu també?”): vull sal, sí sal, aquella cosa blanca i simple que es posa al menjar perquè no quedi insípid. Però qui vol conformar-se a salar els aliments quan pots tenir al teu abast tota la taula periòdica dels elements?

Advertisements

7 Responses to M’estressa fer de mestressa

  1. Jaume ha dit:

    “marca blanca, m’encanta!” és la solució a tot aquest problema, els agradi o no a les marques comercials. Em fa gràcia ara aquests anuncis de grans empreses que abaixen els preus per competir amb les marques blanques. No diuen qui els fabrica, oi?

    Confessió del dia. Em vaig comprar una crema hidratant corporal. sí, sí, ho reconec hi vaig caure de quatre grapes, al parany. El que era realment llaminer n’era el preu i no pas els efectes que et proporcionava. Ara bé, cada dia que me’n poso maleeixo el directiu de màrqueting i la seva família! És tan espessa que per treure-la, he de trabucar l’envàs i prémer-lo ben fort. He observat que se m’està desenvolupant el pectoral dret. Fot una fortor de vainilla, rància, insuportable que embafa.I el meu fill em va fer adonar l’altre dia que tinc ronya l’espai entre els dits de les mans. Deu ser que bronzeja. Quins pebrots!!

  2. montsellado ha dit:

    Oh! les cremes autobronzejadores mereixen un capítol a part. Una vegada en vaig provar una: entre el color ataronjat i que no la vaig repartir prou bé, el resultat va ser indescriptible (uns minuts per posar-la i quinze dutxes amb manyopla d’espart per treure-la).

  3. maite Mas ha dit:

    Han pagat la pena els tombs pel supermercat; t’ha quedat un post la mar de salat!

  4. montsellado ha dit:

    Hahaha! Gràcies per la floreta, Maite i gràcies per la visita.

  5. Rosaura ha dit:

    Montse, qualsevol dia d’aquest et veurem fent un anunci de detergent per la tele… d’això es podria fer un debat, la major part d’anuncis son de detergents o de cotxes!!

  6. Rosaura ha dit:

    Montse, qualsevol dia d’aquests et veurem fent un anunci de detergent per la tele… d’això es podria fer un debat, la major part d’anuncis són de detergents o de cotxes!!

  7. montsellado ha dit:

    Ui, el món de la publicitat és meravellós. És l’essència de l’art de la seducció, cants de sirena que venen felicitat, èxit, glamur… jo és que em peto. Entre les models de 25 anys que anuncien cremes antiarrugues, les models de talla 38 que anuncien cremes anticel·lulítiques, les models que no tenen edat de conduir que anuncien cotxes… òndia, ara que hi penso, a mi només em quedaria l’opció d’anunciar detergents (cara de radiant felicitat davant d’uns nens que semblen acabats de treure de les escombraries) i de pasta italiana (en el lloable paper de “la mamma del protagonista”). El de iaiona exultant perquè pot menjar ametlles sense que se li fiquin engrunes sota de la dentadura (ecs!) crec que encara trigarien uns anyets a donar-me’l.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: