Hi havia una vegada un conte escorxat

De vegades fas coses amb tota la bona fe i el resultat que n’obtens és nul o fins i tot el contrari. Em va passar això amb una dèria que tenia respecte als nens: els volia encomanar el gust per la lectura. Mètode? Llegir-los contes cada vespre. Resultat? Fracàs estrepitós. Hores i més hores (en cap cas malaguanyades, perquè ens hem divertit molt) d’aventures, dracs, princeses, follets, llops, bruixes, mags, granotes, madrastres, guerrers, ogres, nens perduts i animals xerraires només m’han servit per aconseguir que siguin uns fans incondicionals d’escoltar contes, no pas de llegir-los. Llàstima. L’experiència ni tan sols em servirà de cara a l’examen perquè em temo que usaran un text un pèl més seriós (una autèntica pena perquè la veu de bruixa la brodo).

Un cop mentalitzada del meu fracàs com a incitadora a la lectura vaig provar una altra cosa i amb això, ves per on, sí que me’n vaig sortir: crítics literaris. No es broma, no. Evidentment no examinem l’estil, el ritme ni la riquesa del text (jo no me’n sortiria); el que fem és analitzar els personatges dels contes clàssics i mirar-los amb els ulls del segle XXI. És molt divertit. Per exemple, amb el conte de la caputxeta ja hem arribat a diverses conclusions: la mare és una inconscient per deixar que la seva filla travessi el bosc tota sola (i sense mòbil!) i pel fet de permetre que l’àvia, una pobra velleta que té les facultats mentals alterades (si no com s’explica que confongui la veu del llop amb la de la seva néta), visqui tota sola al bell mig de la muntanya; la caputxeta és una preadolescent esbojarrada que hauria de madurar i prendre seriosament els consells de sa mare i a més a més necessita urgentment una visita amb l’oftalmòleg (o la iaia, una depilació); el llenyataire és un delinqüent mediambiental que fa una cosa imperdonable: carregar-se l’últim exemplar de llop xerraire del planeta (RIP). Curiosament, l’únic personatge que se salva és el llop famolenc perquè no es vol menjar a ningú per mala fe. Té gana. Possiblement la sobreexplotació de la zona hagi acabat amb les reserves naturals. Ho tenim clar: la víctima és el llop.

Anuncis

6 Responses to Hi havia una vegada un conte escorxat

  1. Marta ha dit:

    Hahahaha. Molt bona, aquesta! M’agrada aquesta visió crítica i realista de la Caputxeta. Sens dubte, us ho deveu passar d’allò més bé.

  2. montsellado ha dit:

    Mai és massa d’hora per ensenyar que en la vida les coses sempre tenen una segona lectura (i tercera, i quarta…), oi?, i de passada et diverteixes molt!

  3. Rosaura ha dit:

    Ostres Montse… per quan la teva visió sobre “els barrufets” o “l’aventafocs”?? Cabòries… Això promet!!

  4. montsellado ha dit:

    Hola, benvinguda de nou!

    Barrufaré el teu suggeriment, encara que hi ha contes que em sembla que més val no tocar-los de moment…

    Imagines una visió excessivament realista, per exemple, de la Blancaneus? Uf, això sí que barrufarien cabòries.

  5. Silvia Palacios ha dit:

    Fantàstic Montse! no vull ensabonar-te però em sembla que tens més que guanyat el D.

    Com a suggeriment plantejar-vos a tu i a la teva canalla que analitzeu el per què tots els personatges del contes ja d’inici són tan desgraciats,o no tenen algú dels seus progenitors, o si tenen (l’Aventafocs) passen d’ells… jo encara estic intentant esbrinar el què, però clar no soc Freud i la visió neta d’un nen ja m’ha passat!

  6. montsellado ha dit:

    Silvia, no t’ho creguis pas. Per fer un bon paper necessitaria que em deixessin fer l’examen amb un diccionari al costat, els apunts de classe a mà i tres vegades més temps del que ens donaran (i em temo que els de la Junta Permanent no s’hi avindrien).

    I sí que resulta interessant analitzar els contes i veure com canvien segons en quina època estan escrits. De fet m’he convertit en una mena de veu en “off” que fa comentaris a mesura que llegeix: I el rei va prometre que donaria la ma de la seva filla a qui matés l’ogre “Eh, però què diu ara aquest ximple! Que potser s’ha cregut que la princesa és una medalla, un premi, un objecte i no pas una persona que pot i vol decidir amb qui vol casar-se? Això és un missatge masclista intolerable! Que s’hi casi el rei si tant l’hi agrada!” (i els nens es peten… però el missatge queda)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: