Història d’una floreta lletja

Crec que era la primera vegada que en els seus quasi vuitanta anys sortia del poble. Una neboda, filla d’una germana que feia un grapat d’anys havia emigrat 700 km cap al nord, es va casar i els parents del sud van fer una escapadeta per anar-hi. Va preparar una maleteta amb unes quantes mudes i un vestit senzill i negre per a la cerimònia. Em va fer il·lusió que per una vegada que venia “a casa meva” ho fes tan bé: el casament era a Montserrat. Quan li vaig preguntar com va anar tot, els ulls li guspirejaven i va començar a dir tots els adjectius que et fa goig de sentir quan es parla d’alguna cosa que sents teva. Tot eren floretes: La basílica? Precisosa! El paisatge? Espectacular! El convit? Tot deliciós! Ah, però allò que li va deixar millor impressió de tot va ser el nuvi, un olesà de soca-rel: simpàtic, de la broma, acollidor, més maco… no semblava català!

Ai, tan bé com anava tot i va haver de dir aquestes paraules que em van fuetejar el cor. De cop i volta no vaig entendre res. O potser hauria de dir que de cop i volta ho vaig entendre tot.

Tant com m’havia estarrufat, jo i em vaig desinflar de cop. No vaig reaccionar, no vaig dir res ni vaig fer cap gest. No vaig voler esbrinar com representa que s’hauria d’haver comportat per “semblar” el que era. Ho va dir sense mala fe, amb tota naturalitat, com si fos una floreta més i va continuar parlant tranquil·lament de les excel·lències del viatge. No hi havia cap retret personal tot i que jo sóc (m’hi jugo un sopar) l’única catalana que coneixia fins aleshores. Senzillament va decidir que una persona simpàtica, de la broma, acollidora i amb un caràcter tan maco no podia encaixar amb el clixé que els seus prejudicis havien format. De camí de tornada, el meu marit es va fer un tip de riure i va voler treure ferro al tema: No t’amoïnis, estic convençut que tu tampoc no li sembles catalana. No, si no és això. Estic segura que l’estima que em demostra cada vegada que em veu és del tot sincera. El que em fa mal és constatar fins a quin punt els prejudicis són més forts que veure les coses amb els propis ulls.

I aquesta és la floreta: lletja, descolorida  i amb pudor de resclosit.

Anuncis

3 Responses to Història d’una floreta lletja

  1. montsellado ha dit:

    I és ben cert que a hores d’ara hauria de tenir el fetge més gros i aquestes coses no m’haurien d’afectar, però no hi puc fer més. Les meves habilitats mai m’haurien deixat ser un bon púgil: no tinc cintura per esquivar els cops, no tinc intuïció per veure’ls venir i protegir-me ni tinc força per encaixar les estomacades (metafòriques).
    Escac i mat.

  2. Marta ha dit:

    No he pogut evitar fer-me un fart de riure jo també quan he llegit la història. Tots els prejudicis són així: absurds.

  3. montsellado ha dit:

    Ja ho pots ben dir que ho són d’absurds i pel que sembla, indelebles!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: